dimecres, 26 de març de 2008

Esperant Pessoa

Plou. Espero Pessoa en el cafè Porta do Ceu, a la Lisboa baixa. M’ha assegurat que vindrà –feia una sornegueria amb els llavis, això sí–, però ja passen vint minuts de l’hora convinguda i no hi és. L’atmosfera del local està entelada per una boirina de vapors odorants. Hi ha vuit clients, quatre dels quals fan pinya en una taula. Al fons, un gran mirall amb marc de caoba ens repeteix. Un dels homes entaulats em clava els ulls i aixeca la veu:
-¿Que potser espereu Pessoa?
-Sí, ¿com ho sap? -faig, atònit.
-En feu la cara, com nosaltres.
-¿Vostès també esperen Pessoa?
-Sí, però no crec que vingui: cau un bon xàfec i la pluja l’espanta. Si té a bé de seure amb nosaltres, la farem petar i tal vegada, si el temps s’arregla…
Estic perplex, però accepto amb gust l’oferiment i ens presentem. Es fan dir Alberto Caeiro, Bernardo Soares, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, per servir. Encaixo afablement amb tots, em faig servir un te amb llet i miro d'encetar conversa:
-¿Ho fa sovint, el senyor Pessoa, això de plantar la gent?
-Ho fa de vegades, però no importa –diu Caeiro.
-¿…? ¿Per què no importa?
-Perquè quan el senyor Pessoa ve, pensem el món, i quan no ve, tampoc.
-¿Oi que us heu embarbussat? –li faig notar.
-I ara! He dit just el que volia dir.
-Però… ¿de què parlen quan el senyor Pessoa hi és?
-No ho sé: parlem per oblidar –intervé Soares.
-¿Per oblidar què?
-No me’n recordo –somriu Soares.
Respiro fondo i els escombro amb la mirada. Busco somriures i no en trobo.
-¿Oi que vostès escriuen? –la veu em tremola.
-Adesiara –fa un.
-¿I què cosa escriuen?
-No ho sé –fa Soares, capcot–. Escriure és oblidar. La literatura és la manera més agradable d’ignorar la vida.
-Però vostès són aquí i viuen amb el consentiment de la vida…
Ricardo Reis alça el cap tot d’una:
-Erreu el tret, senyor… ¿com heu dit que us diuen?... ah, sí, Calsapeu. Nosaltres mortalment adquirim més vida que la vida i tenim doncs autoritat sobre ella.
-No m’aixequi la camisa, senyor Reis: la vida no admet cap autoritat al seu damunt; a tot estirar podem buscar-hi acords…
Soares m’interromp amb brusquedat:
-L’única manera d’estar d’acord amb la vida és estar en desacord amb nosaltres mateixos. L’absurd és el diví.
El te es refreda. Faig un esforç per contenir la irritació:
-Si renuncien a un acord amb vostès mateixos, impugnen tota virtualitat de coherència i obren la porta al caos.
Soares es regira com una escórpora:
-La coherència és miserable. Nosaltres establim teories, les pensem pacientment i honrada, sols per després actuar-hi en contra; actuem i justifiquem les nostres accions amb teories que les condemnen.
La pluja ha cessat. El cel s’ha buidat de núvols per omplir-se de llum grisa.
-No sé si el comprenc, senyor Soares –ombrós.
-Doncs anem bé. Si no fos incomprès, seria malinterpretat.
Me’l miro com es mira un ornitorinc vestit de núvia.
-Si de veres pensa això que diu, hauria de renunciar a tot.
-Prou. La renúncia és alliberament. No voler és poder.
Ensumo els efluvis del cafè desitjant que siguin droga.
-¿Qui és vostè, senyor Soares?
-Dec ser algú, certament, però no sé qui. Fa molt temps que no sóc jo.
-I vostès, ¿què li són a Pessoa? ¿qui són realment? –em giro cap als altres.
Tres veus sonen a l’uníson:
-Sóc + Em sóc + No sóc: m’improviso.
Perplexitat.
-Nosaltres som els altres –xucla el cigarret–. Però no hi som tots.
Alço les celles, una més que l’altra.
-De vegades som una gentada –intervé de Campos.
Davant la meva estupefacció, Reis em mira més del compte:
-¿Per què se n’estranya, si vostè també és els altres?
-Em sembla que s’equivoca: jo no sóc els altres.
-¿Ah, no? –de Campos obre molt els ulls–. Com que en som tants… L’altre dia vam conèixer el baró de Teive, l’Improductor, l'apòstata de les vanitats literàries; un senyor molt elegant i de poques paraules. Em pensava que potser el coneixeria.
Faig que no amb el cap.
El senyor Reis es compon el corbatí i m’enfloca, desafiant:
-I vostè… daixonses… Calsapeu, si no és els altres, ¿per què té tant d’interès de fer col·lotge amb el senyor Pessoa?
-El vaig conèixer fa temps; és un escriptor que admiro i…
-¿Admirable, Pessoa? Quina pocasoltada! Si no té res a veure amb Horaci ni amb Homer!
-¿Cal, que hi tingui a veure? –m’he ofès.
-I és clar! Al poema més petit d’un poeta hi ha d’haver alguna cosa que indiqui que Homer ha existit.
-¿I Horaci? –aprofito el flanc descobert.
-Mestre, són plàcides totes les hores que aquí perdem quan en la pèrdua, com en un gerro, hi posem flors.
M’alço de la cadira i vesso els ulls per la finestra i el carrer no hi és.
-¿Que vindrà, el senyor Pessoa? –faig, amb veu cansada.
-Pessoa s’agrada de participar en les nostres tertúlies; li plau pensar amb les nostres emocions i sentir amb els nostres pensaments. Quan no hi és de cos present, hi és la seva ànima.
-Així, ¿no el coneixeré mai?
-Si persevereu, coneixereu la seva ànima.

2 comentaris:

Toni Ibañez ha dit...

Si vas a Lisboa i no trobes Pessoa és que a Lisboa no has estat.

exCaldes ha dit...

Joan,

Ves a xbs.cat (la xarxa de blocs sobiranistes)a la l'anunci superior (nou servei...) de "Darrers anuncis" i veuràs perquè no recull els teus apunts.

Només cal obrir bloc a catosfèrics si el teu bloc és a blogspot (com és el cas): des d'aquest servidor no avisa de les novetats. Aleshores des de la XBS et proposen una migració: abandonar el bloc de blogspot i obrir-ne un de nou a catosfèrics (si no ho fas així suposo que hauries/podries duplicar els apunts, és a dir, publicar-los a blogspot i paral·lelament a catosfèrics)

Altres servidors, com el de Vilaweb, fan "ping": avisen dels nous apunts perquè s'afegeixin.

Si no m'he explicat prou bé en podem parlar demà al vespre per telèfon.

Tetraabraçada!