Nacionalismes que fan clic

¿Us en recordeu, de quan ens volien ofendre amb la cantarella que el nacionalismo se cura viajando? I resultava que els catalans érem els ibers més viatjats de tots. No colava. Després s'hi van esforçar més i declamaven que "el nacionalisme és un interruptor que apaga la intel·ligència", i que és això el que ens fa tontets. Vet aquí una teoria digna de ser considerada. Vet aquí, també, un insult propi dels espanyolistes cultivats, el tipus de gent que llegeix però no perd el temps amb la literatura catalana, aplaudeix a les totes Boadella i ha passat de votar PSC-PSOE a votar Ciutadans. Vet aquí un insult injust -no es pot matar tot el que és gras- que, bo i així, il·lumina una veritat. Perquè de vegades és així: hi ha nacionalismes que entelen la intel·ligència i impedeixen de veure-hi. És el cas del nacionalisme espanyol dels espanyols residents a Catalunya.

Efectivament, Espanya fa clic en el cervell dels hispanocatalans i… funciona! Vull dir que la capacitat d’anàlisi s’apaga i s’encén l’adhesió visceral a una identitat nacional poderosa. Hom perd de vista els interessos immediats i resta enlluernat, literalment paralitzat, per la lluïssor de la inacabable bandera espanyola que oneja a les pantalles de la tele. Espanya fa clic i ja no hi ha dèficit fiscal, tu; els trens no van però és normal; i està bé pagar el bitllet de l’AVE més car que a Espanya; mitja Barcelona queda durant dies sense llum i no passa res; la manca d’inversió de l’Estat ocasiona molèsties que al capdavall són irrellevants –no s’han de treure les coses de mare; i si trinxen l’Estatut és que a Madrid saben bé prou el que es fan –nosaltres no hi entenem…

Sí, és cert. Hi ha un nacionalisme que fa clic i apaga la intel·ligència, un nacionalisme que posa la bandera davant la realitat i la realitat desapareix (o queda reduïda a poqueta cosa al costat de l’enormitat de la bandera). És el nacionalisme que ha guanyat les eleccions del 9 de març.