dimecres, 27 de maig de 2009

Schiavo, siau, ciao

La filologia italiana diu que la bella salutació ciao! prové del mot venecià SCHIAVO, el qual va patir una africació dels sons inicials i una caiguda de la V intervocàlica. No sé pas si aquesta evolució és l’esperable en la llengua del Vèneto –no en sé, de gramàtica històrica italiana. L’etimologia, però, té gràcia, perquè l’antiga salutació schiavo era una manera de dir ‘sóc el vostre esclau’ o ‘sóc el vostre servidor’. Sembla que era la fórmula amb què, a Venècia, els servents saludaven els senyors. L’etimologia també té solta, perquè aquesta evolució semàntica ha estat molt habitual a Europa: els territoris de l’antic Imperi austrohongarès conserven el mot SERVUS com a forma habitual de salutació, així com ha fet l’italià; i als Països Catalans els botiguers encara diuen ‘servidor’ o ‘per servir-lo’ al client a qui acaben de fer a mans el producte de la venda. Així doncs, el pas de SCHIAVO a ciao sembla plausible.

Ara bé, el músic Frank Dubé i l’investigador Jordi Bilbeny proposen una altra teoria. Diuen que el ciao italià pot provenir del català siau. Punts a favor d'aital hipòtesi: 1) la llarga presència catalana a Itàlia (del segle XIII al XVI); 2) el fet que, tradicionalment, els catalans hem reduït la fórmula adéu-siau a siau. Diu Dubé que recorda com el seu pare deia siau per dir adéu. Si se’m permet de ficar-hi cullerada, al·legaré que no cal enfilar-se a l’arbre genealògic de Dubé: al meu poble, Llavaneres, és habitual (o ho era fins fa quatre dies) dir siau –jo mateix dic de vegades: Apa, siau! Però això no demostra res. Caldria documentar l’ús de siau a Itàlia. I algun filòleg hauria de posar emperòs a l’evolució SCHIAVO˃ciao.

Siau!

9 comentaris:

Clidice ha dit...

Fan una mica de ràbia aquestes teories "d'un català" que s'ho va inventar tot, tot i tot. Devia ser Cristòfor Colom, imagino, mentre escrivia El Quixot.

Potser si, ves a saber, però sempre et queda el regust del complex d'alguna cosa. En tot cas són assumptes per vosaltres, els malalts de la cosa, per d'altres són gats amb clenxa :P

A mi m'interessa l'arqueologia lingüística, però sempre hi ha l'expert de torn absolutament qualificat per a certificar el contrari. :D gràcies per l'apunt i apa, siau :)

SM ha dit...

Ves a saber...
Siau!

Joan Calsapeu ha dit...

Alerta, Clídice: durant 400 anys els catalans hem anat pels racons, convençuts que en el món hi fem un paper d'estrassa. Ens ho han explicat així -per enfonsar-nos psicològicament, culturalment i nacionalment- i ens ho hem cregut. Greu error: els catalans som una gent que podem anar pel carrer, i per la vorera, amb dignitat, perquè hem fet aportacions notables a la cultura universal i a la democràcia. Tenim el dret (i el deure) de recuperar l'autestima, perquè som d'un país que, si vol i té llibertat, excel·leix. Mira el Barça. I si un pic la vessem per excés d'autestima, no passis pena, que rectificarem ben de pressa -no ens farem pregar.

Sí, Salvador: vés a saber...

Clidice ha dit...

No si jo no estic en contra de l'autoestima, és una qualitat que intento conrear: controlar l'ego i millorar l'autoestima tinc entès que són símptomes de salud mental. Probablement el que em passa és que estic força decebuda, perquè encara tinc el mateix passaport de quan vaig néixer, i aquestes coses em semblen anècdotes només de consum propi. Perquè malgrat siguin veritat, mai veig que ningú ens reivindiqui (no dic pas els espanyols, sinó la resta del món). Més aviat sempre tinc la sensació que quedem com els nens empipats perquè no se'ls fa cas. Ja sé que qui fa aquests estudis no en té cap culpa, però és tan cansat ser catalana a vegades!

mcapdevila ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
mcapdevila ha dit...

Vaig dir al meu primer article fa dos anys que calia buscar en àrees d’influència catalana, dons el PARAL•LELISME, tant semàntic com fonètic entre "ciao” i "siau” era palès..
Aquest Nadal vaig estar al Ticino amb un xicot de Milà que em parlava en “milanese”, se sembla quasi mès al català que a l’italià!, a l’estil del “romanx” suís.., o el romanès d’Emilia Romagna... Però he trobat..(fa 2 anys no hi era)
http://en.wikipedia.org/w/index.php?title=Ciao
The word “s-ciào” is still used in Venetian and in the Lombard language as an exclamation of resignation, as in O, va be', s-ciào ("Oh, well, never mind!"). A Milanese proverb/tongue-twister says Se gh'inn gh'inn, se gh'inn no s-ciào ("If there is [money], there is; if there isn't, farewell! [there's nothing we can do]").
Els estudiosos italians accepten que l’expressió els va venir del nord.. però aviam qui te nassos de dir que aquest “s-ciào” ve de “schiavo” quan es veu molt clar que es pot substituir pel nostre “sia”
Es tracta dons d’un paral•lelisme entre llengües germanes, el problema és que al considerar-les dialectes, es trameten oralment i no hi ha gramàtica, és a dir.. saben el sentit de la frase però no arriben a copçar quin tipus de vocable fan servir (si és un verb..en quin temps), per això no ho saben explicar i agafen “schiavo” tant tranquils..

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Manel, per les teves aportacions. He escrit en el meu apunt que, perquè la hipòtesi SIAU-ciao guanyi solidesa, cal trobar emperòs a la hìpòtesi SCHIAVO-ciao. Doncs bé, tu els has trobat, els emperòs. De fet, a mi ja m'estranyava molt que un so "ki" es transformi en "txi": això en italià no passa (en canvi, el pas de "si" a "txi" és naturalíssim.) Però, com que dessota de l'italià estàndard hi ha una diversitat lingüística fenomenal... no gosava esbarzerar-m'hi. Crec que vas bé.

mcapdevila ha dit...

De fet vaig penjar el meu primer article sobre el "ciao" fa dos anys al blog mirada2
Ara hi he fet les últimes reflexions, desprès que en Jordi remenès el tema i haver trobat l'expressió milanesa
O, va be', s-ciào!
Cal mirar-la de tant en tant, perqué hi faig correccions
http://mirada2.blogspot.com/

pelino ha dit...

Hola

sóc un italià que viu a Barcelona des de 9 anys i m'agrada molt tot el que es refereix al català, la seva historia i les seves conexions amb la meva llengua materna.
Fa una semana, mirant una peli italiana on hi havia gent de la Puglia, regió del sur d'Italia, i de cop surt un siau de salut. Em va sobtar molt i he començat a preguntar i buscar en quin dialectes italians es fa servir siau com a salutació de comiat. No cal dir que les respostes que he tingut apuntan a totes les regións del regne català: Sardegna, Sicilia, Napoli, calabria, Puglia, apareix en tot el sur d'Italia.
En alguns dialectes del nord es fa servir ciau, amb u final, com a salutació de comiat també.