dissabte, 2 de maig de 2009

El poder d'elles

Som a cals avis de Mataró, asseguts a taula, dinant. En els plats, espaguetis a la carbonara. La Joana –té dos anys i pocs mesos– està entre la costella i jo. Li hem escurçat els fils de pasta per facilitar el trànsit, sempre incert, del plat a la boca. Tot i les precaucions que hem pres, i a pesar de la traça que la nena acredita en el maneig de la forquilla, dues escapces d’espagueti van a terra. La mama se les mira amb un gest ostensible de reprovació. La nena s’acota i observa detingudament les serpetes blanques que hi ha, immòbils, als seus peus. I d’un plegat redreça el cap, em mira i m’enfloca, amb la malícia que li espurneja als ulls:

-Papa, això no es fa!

Que Déu m’agafi confessat.

3 comentaris:

Núria Talavera ha dit...

jajajaja... dones.... som totes iguals ;-) però què llesta que deu ser la Joana!

Jaume Viladric ha dit...

Et planyo, germà!
Jo també sóc al tron sense corona enmig d'una reina i dues princeses.
Ei, però sóc viu i feliç.
Ànims que això no és res. I pensa que així ja et vas preparant per a la que t'espera..

Jaume

Joan Calsapeu ha dit...

Glups!...