diumenge, 24 de maig de 2009

Laia Noguera

La Laia Noguera és boja -o no. Pretén viure de la poesia -i ho fa. Algú tal vegada pensarà que un país on es pot viure de la poesia ha d’ésser un país meravellós. S’equivocarà de mig a mig. Perquè la cosa va al revés: un país en què els filòlegs més preparats es veuen forçats a viure de la poesia és una merda de país. Un país on l’ensenyament secundari és un crematori. Un país en el qual l’Institut d’Estudis Casolans paga sous penibles (entre 800 i 1.200 euros al mes) als llicenciats en Filologia Casolana que recluta –baldament hagin acabat la carrera amb notes altíssimes. Un país que castiga l’excel·lència, que maltracta així els millors cervells, no és un país, sinó una païssa. (Digueu-li Catalunya. )

Això ve a tomb perquè avui he conegut la Laia Noguera. L’he reclutada (juntament amb en Jordi Llavina) per a la Nit de Poesia que farem a Llavaneres l’11 de Setembre. La paga també serà modesta. Però servidor no sóc l’IEC, i l’Ajuntament va escanyat. En fi. La Laia viu dels recitals que fa –no us perdeu l’espectacle Carboncle, en què s’acompanya amb una viola de gamba- i dels drets d’autor dels llibres que ven. Ja us podeu afigurar… Però ella ho té clar: val més viure humilment, però amb dignitat, que no vessar quaranta hores de feina difícil, molt qualificada, pagada a preu de fregar rajols.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

En aquest nostre món ni qui frega rajols està pagat com cal :( ja és difícil ja el que es proposa aquesta mossa. Que tingui sort! :)

(t'he de tocar el crostó per dir que som una païssa com si fos negatiu? :P)

Joan Calsapeu ha dit...

Dona... si m'has de tocar el crostó ho tens bo de fer: tinc més crostó que molla. A les païsses (o pallisses)només hi ha palla; en un país hi ha d'haver més coses. Només volia dir això.

(La palla, però, que no falti mai!)

Clidice ha dit...

touché :D

(això em passa per no mirara abans el diccionari :P)