TVE-Catalunya

Visita, ahir, a les instal·lacions de TVE-Catalunya a Sant Cugat. Part defora, l’edifici és rònec, gris, socialista en el mal sentit de la paraula. A l’entrada, un guàrdia malambrós, al cinyell una pistola amb mànec de fusta, condescendeix que entrem. Abans ens diu que portarà una safata. “Plena de què?”, pensem. Desil·lusió: ve acompanyat d’una hostessa (o sigui, la noia que ens farà de guia). Fem cap a la redacció, que bull d’activitat: cuinen l’informatiu de les dues. Entrem a la peixera: és menuda; sensació de ser dins un dau, amb un dels costats vidrat, que dóna al formiguer de la redacció. Fem via per la sala de realització: la paret empedrada de pantalles sembla el rostre d’una mosca gegantina. Ens mostren els platós: amples, freds, nets; el trespol, envernissat de linòleum, és llisquent; eixams de càmeres pengen del sostre; sembla que en qualsevol moment hagi de caure calamarsa.

L’hostessa destrossa alegrement el català: no aprovaria una exposició oral de tercer d’ESO. De tant en tant interromp la trituració i fa comentaris en espanyol -que és la llengua que li surt de dins- per picar la cresta a un adolescent. La llengua de treball és l’espanyol, baldament facin algunes desconnexions en català. Em fa gràcia sentir aquesta paraula en boca d’una gent que no pot estar més connectada a la capital de l’Imperi. “Us admiro”, ens diu, sabent-nos envoltats d’una marea humana en l’edat crítica. Mentida: ens plany. Que és ben diferent.

Ens permeten d’entrar al plató on es grava Saber y ganar. Jordi Hurtado fa veu de falset. Juanjo Cardenal, en canvi, té una veu càlida i ondulant: fa escultures amb la llengua. “¿Cuántas papilas gustativas hay en la lengua humana?”, interroga l’escultor als tres reus. Ni idea. Es veu que n’hi ha prop de deu mil (tothom fa llarg: que si quaranta mil, que si trenta mil...). Com que tenim un nombre tan elevat de petiteses, sembla que haguem de tenir papil·les a la baldor. I no. També en matèria papil·lar som poqueta cosa.