dilluns, 18 de maig del 2009

La tregua, de Benedetti

Tots els que hem llegit i estimat Benedetti sentim la necessitat d’homenatjar-lo. Avui la xarxa va plena de l’escriptor uruguaià -vessa. I és que Benedetti no només era gran, sinó que els seus poemes, relats i novel·les han fet niu dins nostre i fan part de tothom qui els ha llegit. Ara mateix fa dos anys que vaig llegir La tregua i la novel·la encara batega dins meu. Benedetti tenia un do: deia la vida que hi ha dins el tedi, la soledat i el temps; la vida eixarreïda, esbravada, coriàcia, que pren possessió de nosaltres quan les il·lusions de la joventut es desfan com un castell de cartes. El protagonista de La tregua (una de les millors novel·les breus que he llegit mai) sent rebrotar la il·lusió de viure quan té la jubilació a tocar. S’enamora. Viu una treva de felicitat. Però és un miratge, un incís, i la vida aviat torna a posar les coses al seu lloc. És com si un déu anònim hagués jugat talment un gat amb un ratolí ferit i aquest, abans de sucumbir, experimentés el plaer del joc. La vida, funambulesca, cruel, ens ordena de viure i ens devasta. Això ens mostra Benedetti.