dijous, 21 de maig de 2009

El llapis

Escriure amb un llapis esmús és molt desagradable. Hom té la sensació que allò que escriu és d’una penosa, deixatada vaguetat –que no val res. Les notes, desfibrades, tenen una aparença com de boira terrala. Guixar amb una eina tan obtusa és com envestir una donzella i malreeixir per manca d’erecció. Depriment.

En canvi, em deleixo pel traç net, agusat, precís, d’un llapis de canó punxent. L’escriptura esmolada proporciona un plaer que és intel·lectual i sensual alhora -el fregadís opac, el sorollet fosc (com d’esquís sobre la neu), les lletres com onades. La limpidesa de les idees té el seu correlat en l’acuïtat airosa del carbonet que dansa en el paper.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Una entrada molt planiana. M'ha agradat

Clidice ha dit...

Si, molt encertada la descripció :)

F.Puigcarbó ha dit...

com a dibuixant, no puc més que donarte la raó, sóc un maniàtic de la punxa fina per traçar.

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, amics. Ja ho sabeu: a esmolar l'eina, que s'acosta el juny.