Hi ha vegades que fem servir una paraula sense saber que la diem. No es tracta, per tant, de desús, sinó d’ús inconscient. És el cas de pler, un adverbi de quantitat que significa ‘molt’. El diem quan fem frases com ara “A l’envelat hi ha pler de noies” o “Al carrer Escudellers hi havia pler de turistes”. Com que ens fa l’efecte que parlem d’un envelat o un carrer ple (o sia, ‘curull’) de noies o turistes, interpretem (erradament) l’adjectiu ple. En canvi, no hi ha confusió possible a la frase “M’agrada ple” (ço és, ‘m’agrada molt’). Alerta de no mesclar això amb la locució a pler (‘de gust, volenterosament’), parenta propinqua del plaer que cobegem tothora –i que és figa d’un altre paner.Aquesta indistinció entre l’adjectiu ple i l’adverbi pler em recorda una meva confusió infantil, quan sentia la llaor alabátsigadeu i em sonava com abracadabra. Quan vaig saber que l’estrany conjur volia dir ‘Alabat siga Déu’ vaig travelar amb les arrels cristianes de la meva cultura.
3 comentaris:
Sí que ens passa sovint, sí.
Jo sempre m'embolico amb ordre, orde.
Aleshores allò que diuen al Masnou: "era ple de buit" quin ple/pler és?
Bona pregunta. Suposo que, ja en la gènesi de la frase, hi ha la voluntat de jugar amb els dos significats (perquè tots dos s'hi valen). Dir "era pler de buit" és una frase literalment impecable. Dir "era ple de buit" és fer una figura retòrica basada en l'equívoc i la paradoxa.
Publica un comentari a l'entrada