divendres, 1 de maig del 2009

Sóc un heroi

Sóc un heroi, sí. I me’n sento. És una sensació vibrant, com si la còrpora em fos una ampolla de xampany i un desfet de bombolletes s’enfilessin per amunt. Per començar, sé comptar fins a deu (un, dos, tres…). També sé inflar globus (fffiu, fffiu...) –en sé tant que he de parar, perquè si no farien patapum! i n’hauria de recollir els bocins per terra. I sé cordar i descordar botons, cada disc o banya dins el trau que li pertoca; bé, de vegades m’equivoco i he de tornar a començar, perquè he posat el botó de sobre a l’encletxa de sota... Però sé llegir les lletres dels contes, que és com fer parlar als dibuixos. I la Joana, encamellada sobre els meus muscles, es converteix en un gegant. I quan vaig pel carrer no em perdo, i si plou sé obrir i tancar el paraigua. Ah, i no em fa por fer festes als gossos, que treuen la llengua i ensenyen aquells ullals… i jo tan panxo!

Sóc un heroi i no me’n sé avenir. Fa tant de temps que no me’n sentia!... D’acord, sóc un heroi unipersonal i intransferible, ho sóc als ulls d’una nena de dos anys, i sé que d’aquí un temps la cosa anirà altrament: “Que no t’aguanto, papa, que ets un fòssil i un travat mental, que no fas servir les neurones per entendre els altres, sinó per masturbar-te, i el món va a 300 km/h i tu encara vas a peu”. I tindrà raó. Però ara deixeu-me fer l’heroi, va!