dimarts, 12 de maig de 2009

Els ulls i les mans

“Els vestits -diu Fred Davis a Fashion, culture and identity-, essent els objectes més pròxims al cos, tenen la capacitat de comunicar la inestabilitat de la identitat humana”. Trobo que el sociòleg hi toca, i em demano què cosa deu comunicar la nostra nuesa corporal. D’entrada, comunica a ulls veients la nostra condició mamífera, i també fa palesa la nostra fragilitat. Però és obvi que les parts més semiòtiques de la carrosseria humana són els ulls i les mans; aquests òrgans –és tòpic perquè és cert– són els que parlen amb més eloqüència de nosaltres. Els ulls parlen d’un safareig ple de granotes, d’una bassa tèrbola en havent plogut, d’un glop de cafè amb partícules en suspensió que no reposen, que mai no s’ajeuen per fer pòsit. Les mans són incontinents i viuen a l’encop diverses vides, sense basqueig ni esquizofrènia; són ocells eixalats que s’amaguen quan tenen fred o por, que tot el que toquen ho muden en sensació, experiència i sentiment. Ells, elles, també comuniquen la inestabilitat de la identitat humana.