'Llunari', de Josep Lluís Aguiló

Fi dels cursos de català per a adults. Torno a tenir una mica de temps (i de serenitat) per llegir. Ho visc com una resurrecció -però em temo que, amb la naixó del nostre segon fill, serà una resuscito interruptus). En fi. Aprofito el regal que la vida em fa per llegir el Llunari de Josep Lluís Aguiló. I, vatua!, m’ha agradat ferm. Els versos d’Aguiló són com la canalla lluny de Grècia d’en Fiol, però menys salvatgins: són versos tebis i digestius, suaus com el llom d’un gat, desossats, carnosos; versos com l’abraçada d’un nen en un pas difícil de la vida. Callo. Vegeu-ne una mostra:

LECTOR

El primer vers és la porta que t’obre
la casa del poema. El que convida
a entrar i a posar-t’hi còmode.
La primera estrofa és la que et dóna
la benvinguda i t’arrossega a dins,
agafant-te pel braç i arrufant-se contra tu;
la que et parla de calor i confiança
alhora que et fa seure a la butaca de la segona estrofa.

On has d’esperar que el sentit del poema
et porti un cafè, calent i dolç, per dar-te
alguna cosa perquè tinguis les mans
ocupades i no puguis desviar l’atenció
o agafar un diari del revister.

Ben aviat entrarà la conclusió
per la porta del darrere,
silenciosament i de puntes,
mentre el volum de la música augmenta
i és quan, per fi, intueixes que tothom
ja sap si la mà que amaga a l’esquena
porta una carta d’amor
o un punyal.