dissabte, 16 de maig de 2009

La Gioconda i Montserrat

El rerefons de La Gioconda s’assembla perillosament a Montserrat. I altres rerefons de quadres de Lleonard Vinci, com Sant Jeroni, L’Anunciació, L’adoració dels mags i La Verge de les roques, també. José Luis Espejo, autor del llibre Leonardo, los años perdidos (Ediciones El Andén, 2008), veu en la primera pintura diversos paisatges de l’entorn de Montserrat (els cims, la plana encalitjada, el pont de Monistrol…); també observa que l’expressió de la mare de Déu de Montserrat i de la Gioconda són idèntiques –només canvia el somriure.

D’altra banda, a L’Anunciació es distingeix el moll en construcció de la ciutat de Barcelona, amb l’església de Santa Maria del Mar perfilada clarament a la banda dreta. I a la composició Sant Jeroni (per a Espejo, “el màxim candidat a ser considerat «quadre leonardià pintat a Montserrat»”) hi apareix un monòlit rocós que s’assembla molt al Carall Bernat; això a banda, la figura del sant sembla inspirada en una escultura de Pau Serra que es conserva al monestir de Montserrat. Al quadre La Verge de les roques reapareix el dit monòlit, ben a prop de tres cims que no poden ser més montserratins. I a L’adoració dels Mags, uns desgraciats es rosteixen en una foguera al dessota d’unes roques que montserrategen ferm. A banda de les pintures acabades, molts dels esbossos que Vinci va guixar entre 1481 i 1483 (els “anys perduts”) dibuixen retalls de la muntanya catalana.

Tot això ho explica Espejo en el seu llibre, i també en el documental que trobareu aquí.

3 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

M'ha fet molta gràcia la teva vinculació Gioconda-Montserrat perquè fa pocs dies jo en vaig fer un altre de diferent: Sfumato

Joan Calsapeu ha dit...

Hola, Jaume.

Hi ha tantes raons per disfressar la veritat! La pasta -com tu dius- n'és una. Si els monjos de Montserrat, que duen ser els homes més honestos de la península ibèrica, fan l'orni davant una falsedat manifesta... ¿què no farà la resta de la humanitat? Fa feredat només de pensar-hi.

Clidice ha dit...

Ai, els spaghetti, penne ... ah! no era aquesta de pasta? ;P em sembla que no he conegut forma de fer calers com a Montserrat i a sobre quedar com a persones íntegres.