diumenge, 3 de maig de 2009

Amor amor...

L’amor conjugal consisteix a perdonar els defectes d’algú per a, tot seguit, aprofitar-se d’ell (o d’ella). És un càlcul d’interessos amb vista a una alta rendibilitat (ni que sigui passatgera). Una forma espurnejant de la pietat. L’almoina de l’ànima. La diplomàcia dels cossos.

Ben mirat, l’amor conjugal és l’únic amor mentider. Els altres (l’amor a la mare o al pare, als fills, als amics, al país…) són de debò: desinteressats, incondicionals, viscerals, atemporals, profunds. L’amor a la parella, en canvi, és una convenció social -una invenció del romanticisme.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Tot amor és mentider. La mentida és inherent a la seva naturalesa.
Però això no li treu pas valor. L'amor pur seria insuls. Anhel·lar-lo ens ajuda a esmerar-nos'hi. Assolir-lo en canvi seria la fi: se'ns escolaria entre els dits com l'aigua. Juga-hi. Aquesta és la gràcia.

Núria Talavera ha dit...

sí que estàs profund...estic totalment d'acord amb tu, sort que jo em vaig quedar al segle XVIII en aquestes qüestions...
He arribat de Calella fa una miqueta i abans de posar-me a planxar he decidit posar-me al dia dels blogs... però amb tu això és impossible... marxo quatre dies i quan torno tens totes aquestes entrades... bé, només et volia dir que he localitzat aquell restaurant i m'han confirmat que es menja molt bé :-)

Joan Calsapeu ha dit...

M'ha agradat, això de quedar-se al segle XVIII! Aquest segle és el lloc més raonable per viure-hi:em sembla que m'hi empadronaré.

El Pla dels Encants. Si s'hi menja bé, el dia que vulguis podem anar-hi amb les nostres respectives mentides. Una abraçada!