TVE-Catalunya

Visita, ahir, a les instal·lacions de TVE-Catalunya a Sant Cugat. Part defora, l’edifici és rònec, gris, socialista en el mal sentit de la paraula. A l’entrada, un guàrdia malambrós, al cinyell una pistola amb mànec de fusta, condescendeix que entrem. Abans ens diu que portarà una safata. “Plena de què?”, pensem. Desil·lusió: ve acompanyat d’una hostessa (o sigui, la noia que ens farà de guia). Fem cap a la redacció, que bull d’activitat: cuinen l’informatiu de les dues. Entrem a la peixera: és menuda; sensació de ser dins un dau, amb un dels costats vidrat, que dóna al formiguer de la redacció. Fem via per la sala de realització: la paret empedrada de pantalles sembla el rostre d’una mosca gegantina. Ens mostren els platós: amples, freds, nets; el trespol, envernissat de linòleum, és llisquent; eixams de càmeres pengen del sostre; sembla que en qualsevol moment hagi de caure calamarsa.

L’hostessa destrossa alegrement el català: no aprovaria una exposició oral de tercer d’ESO. De tant en tant interromp la trituració i fa comentaris en espanyol -que és la llengua que li surt de dins- per picar la cresta a un adolescent. La llengua de treball és l’espanyol, baldament facin algunes desconnexions en català. Em fa gràcia sentir aquesta paraula en boca d’una gent que no pot estar més connectada a la capital de l’Imperi. “Us admiro”, ens diu, sabent-nos envoltats d’una marea humana en l’edat crítica. Mentida: ens plany. Que és ben diferent.

Ens permeten d’entrar al plató on es grava Saber y ganar. Jordi Hurtado fa veu de falset. Juanjo Cardenal, en canvi, té una veu càlida i ondulant: fa escultures amb la llengua. “¿Cuántas papilas gustativas hay en la lengua humana?”, interroga l’escultor als tres reus. Ni idea. Es veu que n’hi ha prop de deu mil (tothom fa llarg: que si quaranta mil, que si trenta mil...). Com que tenim un nombre tan elevat de petiteses, sembla que haguem de tenir papil·les a la baldor. I no. També en matèria papil·lar som poqueta cosa.

Per un espai televisiu català

Redefinició de nació: comunitat humana assentada històricament en un territori i cohesionada per una xarxa de televisions que difonen l’imaginari i/o la llengua d’aquest grup humà. No em digueu que no és una definició plausible -no sentiu com un siulo a les orelles? Sense un feixet de canals de televisió en català, difícilment ens refarem, ni aguantarem el doble embat espanyolitzador i globalitzador. A posta França i Espanya miren d’impedir que cap senyal televisiu en català pugui tenir una cobertura nacional.

L’arribada imminent de la TDT no ens ajudarà, ans al contrari: sense una plataforma digital de casa i en català, els canals nostres s’empetitiran, atrapats dins el seu àmbit autonòmic o local. Ara mateix, com denuncia la Xarxa de Consumidors amb Llengua, “la reciprocitat en la recepció de canals entre Catalunya i el País Valencià és gairebé impossible. A Catalunya del Nord tallen les televisions del Principat. Els acords entre Catalunya i les Balears són de mínims i de la Franja de Ponent no se n’ocupa gairebé ningú”.

Ho tenim pelut. Però crec que val la pena fer arribar al ministre d’Indústria, Turisme i Comerç d’Espanya la carta que ha preparat la dita Xarxa de Consumidors (la teniu aquí, i s’envia fent clic). Es tracta de reclamar-li, entre altres coses, que posi en marxa i tuteli un multiplex de televisió amb quatre canals en català (TV3, IB3, Canal9 i les emissions catalanes de TVE) que cobreixi tota l’àrea lingüística del català dins de l’Estat. Sí, ja sé on aniran a petar les nostres cartes. Però si en fossin moltes, alguns diputats podrien, si els vagava, aprofitar la minoria parlamentària del partit governant i collar-lo; podrien, si volien, fer política al servei del país.

(És curiós, però sempre que escric sobre els parlamentaris catalans ho faig en condicional i en subjuntiu. M’abelliria poder-ho fer en un temps verbal que fos consistent, sòlid, ferm. ¿Arribarà mai aquest dia?)

Tele-5 a Catalunya

El Manifiesto por la lengua común de Sabater i companyia postula una intervenció legislativa per acabar de torçar el coll al gallec, a l’euskera i al català en els territoris respectius. Des que Tele-5 va signar aquest document i va posar el canal al servei dels seus promotors s’han succeït les crides a treure’l del comandament de la tele. Com és lògic: els pobladors d’un país normal no sintonitzen les televisions que els ofenen (que els neguen la identitat i el dret a ser).

I, bo i així, el dilluns 23 i el dimecres 25 de febrer Tele-5 va ser l’emissora més vista a Catalunya (el dimarts només va ser superada per A3TV, ves quin consol); i en el rànquing de programes més vistos, és també Tele-5 la que suma més punts. Ho faig notar perquè això de les teles és un indicador molt precís del país que tenim [?]. El mal és a dins i el país se’ns mor perquè el cranc creix sense trobar obstacles ni topalls. Però el gruix de la responsabilitat no recau sobre Espanya, ni sobre França, ni sobre Tele-5, sinó sobre els catalans, que semblen haver decidit no moure’s per no molestar, no dir per no ofendre, dimitir per no fer nosa. Com els Set Minyons Sants que (segons conta el Sinaxari bizantí), “s’endormiscaren una mica i d’aquesta manera, davant de tots, lliuraren les seves ànimes a les mans de Déu”.

L'estranger de TV3

No veig les televisions espanyoles –ergo no veig TV3. No és només una qüestió de (manca de) temps, sinó sobretot d’higiene mental. Però ara –fa just mitja hora- he badat: m’he assegut al sofà per esclovellar quatre pipes i davant meu refulgia el Telenotícies Vespre. Han sigut només cinc minuts, temps de sobra per encaixar una bufetada i un cop de puny a la cara. La bufetada: atropellament múltiple a Màlaga (com si la crònica de successos d’aquesta ciutat ens hagués d’interessar més que la de Tolosa, Milà o Marràqueix). El cop de puny: la Generalitat finança la construcció d'una escola a l’estranger [sic], concretament al Soler, al nord de Catalunya. Talment.

No veig TV3 perquè no sóc masoquista: no passo gust veient com es destrueix metòdicament l’imaginari català, i amb ell el país que, si no el podem imaginar, no podrà ser mai. Televisió de Catalunya és la màquina d’espanyolització més porfidiosa que opera a casa nostra –és pitjor que Tele5, signatària del Manifiesto famós (i per poc que hi penseu, us adonareu que no exagero).

Amb la complaença d’ERC, que al Govern estant mira TV3 i calla.

Estereotips a TV3

Enguany a l’institut faig de LIC -o sia, sóc l’encarregat de preocupar-me per la llengua, la interculturalitat i la cohesió social en el centre. Això de la interculturalitat només té solta si la lliguem amb la llengua –altrament és una collonada. I la cohesió, al seu torn, passa per fer del centre en pes una baluerna acollidora, i per l’ús intensiu i extensiu del català, dins i fora del centre. El plantejament general és bo. Però em fa la sensació que som dels pocs que ens ho creiem.

Bé, doncs ja em veieu preparant unes tutories per treballar la interculturalitat. El tema: la immigració a Catalunya. El suport: el material didàctic Tot un món, de la Fundació Jaume Bofill. Es tracta d’unes unitats didàctiques pensades a partir dels programes homònims produïts per Televisió de Catalunya i emesos a la petita pantalla de l’octubre de 2004 al juliol de 2007 (232 programes en total): un intent d’apropar la realitat de la immigració a la societat catalana.

Em miro els papers: n’hi ha que ens van bé i n’hi ha que no. Em miro una desena de reportatges (d’uns tres minuts cada un) i no n’hi ha cap que m’agradi. Tenen una pega grossa: dels deu immigrants que parlen de la seva experiència, només n’hi ha una que parla el català, però l’abandona sistemàticament perquè conversa amb un senyor que fa quaranta anys va venir d’Andalusia a Catalunya i ningú no ho diria. Aquests programes reforcen precisament les actituds i les pautes d’ús lingüístic que des del nostre centre volem modificar. Resultat: aprofito alguns papers i desestimo el material audiovisual.

Els reportatges els ha fet TVC. ¿No han trobat immigrats que parlin català? Jo en conec molts: que em truquin, o m’enviïn un mail, i els els presentaré. Només puc parlar pels deu programes que he examinat, però segur que la resta, majoritàriament, són del mateix pelatge. (Si m’equivoco, m’ho facin saber, per favor.) Si la cosa va així –i em temo que sí-, TVC ha reforçat l’estereotip següent: els immigrants que han arribat fa poc a Catalunya passen olímpicament de la llengua catalana perquè copsen tot d’una que és la llengua que no cal. Consideració 1: hi ha molts casos en què aquest estereotip no s’ajusta a la realitat. Consideració 2: TVC no s’ha de limitar a “retratar” una suposada realitat, sinó que ha de proposar actituds i usos lingüístics que siguin referents per a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes.

M’estranya que la Fundació Jaume Bofill hagi picat l’ham espanyolitzador de TVC. Tenia més bon concepte d’ells. Pel que fa a TV3, no em sorprèn mica: la màquina d’espanyolització més potent de Catalunya fa la seva feina amb expertesa. Com la destral molt esmolada que colpeja sens defallir l’arbre malalt.