divendres, 27 de febrer de 2009

Tele-5 a Catalunya

El Manifiesto por la lengua común de Sabater i companyia postula una intervenció legislativa per acabar de torçar el coll al gallec, a l’euskera i al català en els territoris respectius. Des que Tele-5 va signar aquest document i va posar el canal al servei dels seus promotors s’han succeït les crides a treure’l del comandament de la tele. Com és lògic: els pobladors d’un país normal no sintonitzen les televisions que els ofenen (que els neguen la identitat i el dret a ser).

I, bo i així, el dilluns 23 i el dimecres 25 de febrer Tele-5 va ser l’emissora més vista a Catalunya (el dimarts només va ser superada per A3TV, ves quin consol); i en el rànquing de programes més vistos, és també Tele-5 la que suma més punts. Ho faig notar perquè això de les teles és un indicador molt precís del país que tenim [?]. El mal és a dins i el país se’ns mor perquè el cranc creix sense trobar obstacles ni topalls. Però el gruix de la responsabilitat no recau sobre Espanya, ni sobre França, ni sobre Tele-5, sinó sobre els catalans, que semblen haver decidit no moure’s per no molestar, no dir per no ofendre, dimitir per no fer nosa. Com els Set Minyons Sants que (segons conta el Sinaxari bizantí), “s’endormiscaren una mica i d’aquesta manera, davant de tots, lliuraren les seves ànimes a les mans de Déu”.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

tot és a les nostres mans, o se'ns escola pels dits

Joan Calsapeu ha dit...

En el nostre cas,la lucidesa és la mare de la força. Saber que la llibertat nacional de Catalunya depèn EXCLUSIVAMENT de la voluntat dels catalans (perquè cap llei, ni feix de lleis, pot contenir la determinació d'un poble d'esdevenir lliure)dóna una força extraordinària. Per això sentim pertot la cantarella castradora del "jo ja voldria ja, però és que no ens deixaran": perquè el dependent mental no gosi ni imaginar-la, la llibertat del seu país.