El català a les presons

Diuen que no es coneix un país si hom no ha vist i tocat, per dins, les seves presons. És una veritat com un puny: les presons romaneses són el millor mirall de Romania, i les espanyoles, el d’Espanya. Això mateix podríem dir del règim lingüístic: digueu-me quina és la política lingüística a les presons catalanes i us diré quin és el futur del català.

Per això és molt significativa (i molt greu) la pràctica supressió dels professors de català a les presons. L’Ignasi Riera ho denunciava l’11 de febrer a l’Avui: “Em quedo perplex: si han desaparegut de les presons catalanes els cursos de català, que haurien d’haver augmentat si més no al ritme de la població carcerària, haurien de ser cessats, de manera fulminant, tant el director [sic] general de Política Lingüística com la benaurada consellera de Justícia, per incompliment d’un mandat estatutari. ¿O és que els drets de tota la gent catalana no arriben als reclusos que viuen penes privatives de llibertat amb l’objectiu d’aconseguir una reinserció social duradora?”.

Aquesta era la feina del meu amic Jordi Bilbeny, i fa un parell d’anys (temps de Tripartit) la va perdre. Es veu que el català és una cosa que no té prou entitat perquè algú es prengui la molèstia d’anar a les presons a ensenyar-la. L’ignasi Riera, esglaiat, demana que rodin caps. L’entenc: jo també tinc ètica dins les venes. Però vull dir-hi tres coses: 1) conec prou bé en Bernat Joan per a no fer-lo sospitós de mala fe ni desídia; 2) ningú s’ha d’estranyar que el PSOE-C, des del Departament de Justícia, vagi descalçant el català per debilitar-lo, ja que aquesta (i no altra) és la seva política lingüística, i 3) es pot remoure Joan del seu càrrec, però el seu successor es veurà igual d’impotent que ell.

Perquè les limitacions estructurals no se superen amb canvis de gestors, sinó amb actes de sobirania.