dimarts, 24 de febrer de 2009

'Norwegian Wood' (Tòquio blues)

“Has de creure el pare, la mare i els mestres”, m’alliçonava la mare de petit. Era un bon consell i -excepció feta del pare- n’he fet prou cas. I el valor es manté dempeus: tinc per principi creure les persones que en saben més que jo (els mestres). Per això, seguint les seves recomanacions, m’he afanyat a llegir Tòquio blues, de Murakami –sí, en aquestes coses cal afanyar-se, perquè si un no ho fa, sobrevé un afany nou i tapa l’anterior.

Doncs bé, jo tampoc entenc que, si una novel·la japonesa du el títol d’una cançó dels Beatles (Norwegian Wood), la versió catalana l’hagi de mudar per un títol altre (Tòquio blues). Al capdavall, a la novel·la de Murakami hi veig molt de Beatles i poc blues. Qui en sàpiga el re, me l’expliqui, per favor. Arribar a aquesta novel·la havent llegit Kafka a la platja és com canviar de continent: viatjar de la màgia a la realitat. Tant és: Murakami domina molt bé ambdós registres (per bé que a la segona novel·la la màgia se li descorda una mica).

En els relats del japonès hi trobo dos valors especialment estimables. D’una banda hi ha la sobrietat verbal, la transparència, la sensualitat i el perfil net dels sentiments. D’altra banda hi ha la fragilitat dels protagonistes, la vulnerabilitat que corprèn, la tendresa que inspira la debilitat. Els "herois" de Murakami saben ser febles i en la feblesa troben una dignitat que suscita empatia. Ens sedueixen, ens commouen, ens transporten. ¿Què més podem demanar?

1 comentari:

kiku ha dit...

ja t'ho vaig advertir.aquest autor desperta uns sentiments molt contradictoris.