dissabte, 21 de febrer de 2009

Pla: la cultura és la memòria

“L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és la criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva. L’home civilitzat aspira a tenir-ne. Viure amb la memòria avivada fins al grau màxim de la lucidesa, de la precisió, implica un esforç impressionant. La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries… mantenir el testimoni d’aquestes coses és la cultura. Del record –de la història– arrencà sempre tot allò que l’home faci de positiu. La resta és salvatgeria. Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.

La memòria –la cultura–, si altra cosa no, té això de bo. La memòria ridiculitza. Per ella sabem que la vida humana començà una mica abans de tres quarts d’onze d’aquest matí. Que des del punt de vista de la moral, de la baixesa o de la grandesa, ha succeït en aquest món tot el que entre homes i dones pot succeir […] Aquestes constatacions ens ofereixen, naturalment, una idea dels límits de l’home, infonen en la nostra vida el sentit del ridícul –que és el sentit de la cultura.”
(Josep Pla, Fer-la petar, 7, El Observador, p.121)