Marià Manent, crític

Marià Manent va ser, a més d’un gran poeta, un crític excel·lent. Edicions 62 va publicar, l’any 1973, un recull dels seus escrits sobre l’obra d’alguns poetes catalans i altres notes crítiques, amb el títol Poesia, llenguatge, forma. Fa poc aquest volum m’ha caigut a les mans, l’he llegit i he quedat impressionat per la perspicàcia, la capacitat analítica, el coneixement d’altres literatures i la intel·ligència del poeta barceloní. Es tracta d’una petita mostra de la seva producció assagística –potser hi trobo a faltar el magnífic pròleg a La ciutat del Temps (1961), un dels textos més bells que s’han escrit mai a Catalunya sobre poesia.

Vet aquí un exemple que acredita el savoir faire crític de Manent. Quan tothom considerava Jacint Verdaguer com un poeta popular i d’anar per casa, un capellà lletraferit, terrossà i domèstic, Marià Manent llegia amb lupa els poemes del de Folgueroles i hi veia espurnejar la millor poesia europea de finals del XIX. La imaginació frondosíssima de Verdaguer, la potència tel·lúrica dels seus versos, la superació dels tòpics romàntics, la saviesa musical de L’Atlàntida, no van passar per alt al poeta d’origen premianenc.

A Manent li van penjar la llufa de noucentista ressagat i va romandre durant dècades en l’oblit, fins que l’Àlex Susanna va cridar l’atenció sobre la qualitat extraordinària de la seva obra i esdevingué un poeta de culte. Però estaria bé que aquest culte es traduís en l’impuls definitiu de la seva obra completa (ço és, els versos, les traduccions de poesia anglesa i xinesa, els pròlegs, els articles, els escrits sobre art i literatura continguts a Notícies d’art i Rellegint, i l'edició crítica del Dietari dispers -que, dit sia de passada, arrenca el 1918, igual que el Quadern gris de Pla).