El referèndum, després

La qüestió no és el què (la independència), sinó el com. El Tercer Congrés Catalanista ho té coll avall i la societat catalana ho té assumit o ho va assumint. Amb l’afollament de l’Estatut del 30 de setembre de 2005, Espanya ha perdut l’última oportunitat d’entesa amb Catalunya. No n’hi ha més de verdes. Ells ho han volgut així, o qui escup al cel s'esquitxa la cara.

Però és obvi que no hi ha cap possibilitat legal de convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya -baldament en López Tena s’hagi fet un tip d’especular-hi. Perquè no hi ha -ni hi haurà- llei de referèndums. Perquè, si n’hi havia, una consulta sobre la sobirania no hi tindria cabuda. I perquè, encara que hi tingués cabuda, el govern espanyol no l’autoritzaria. No hi ha referèndum possible sense un Estat al darrere que l’avali, i aquest Estat només pot ser català.

No hi ha altra opció que omplir el Parlament del zoo de diputats que tinguin com a objectiu principal i indefugible la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Urgeix, doncs, que els partits nacionals catalans incloguin aquest objectiu com a punt número 1 dels seus programes electorals, facin majoria en el Parlament de la senyoreta Pepis, formin un govern de transició, aprovin una Constitució provisional, habilitin les institucions que tenim ara com a ens sobirans i creïn els que encara no tenim, que es currin el reconeixement internacional i que proclamin solemnement la independència –tipus Kosovö.

I uns anys després, havent tastat els catalans la fel de la dependència i la mel de la independència, podent triar i comparar, tenint un criteri contrastat, havent tocat ambdues opcions amb les mans, aleshores que convoquin un referèndum d’autodeterminació i ens demanin si volem romandre independents o volem fer marxa enrere.

Mentrestant, cal pressionar els partits perquè adquireixin aquest compromís. És per això que el 7 de març n’hem de ser molts, a Brussel•les. Al web de 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació trobareu informació sobre els desplaçaments col•lectius, si voleu anar-hi molt (ben) acompanyats.