Tots els menors tenen dret a una formació reglada pública, gratuïta i de qualitat. També tenen dret a l’educació -però això és feina dels pares. El primer dret està lligat al deure que els alumnes tenen d’estar en silenci a l’aula; el segon, al deure que tenen els pares d’educar els fills. Un dret, un deure. Tants caps, tants barrets.Entenc que l’educació és prèvia a la formació -prèvia en sentit ontològic, no cronològic. I constato que les famílies que abdiquen d’educar els fills són fàbriques d’energúmens, els quals s’esplaien, a l’escola i a l’institut, rebentant les classes. Aquests noiets estripen el dret dels altres a l’estudi i destrueixen la feina i el sistema nerviós del professor. Amb ells dins no es pot fer classe. Sé de què parlo.
¿Què hem de fer? Jo ho tinc clar. Els energúmens (refugiats rere l’argument-imbecil·litat "Estem a l’edat del pavo, ho ho ho ho!") no han d’estar a l’institut. Tampoc han d’estar al carrer. S’han d’estar a ca seva, amb el pare o la mare, que els aguantin ells. ¿Que treballen tots dos? Doncs s’han d’estar amb els avis o amb els oncles (o en un taller, aprenent un ofici). Davant la fallida clamorosa del sistema públic d’instrucció, la família extensa ha de recuperar la seva funció tradicional: fer-se càrrec dels menors quan els pares treballen. ¿I si, per la raó que sigui, tampoc hi ha família extensa amb temps disponible?
Llavors cal que hi hagi, diguem-ne, centres de dia: llocs on tenir estabulats els energúmens, en els quals les opcions de diversió siguin ZERO (cap ordinador, cap llibre, cap còmic, cap joguina). Llocs on s’avorriran mortalment. Cosa que és fantàstica. Els adolescents han d’aprendre a avorrir-se. De l’avorriment sorgeixen, com flors en acabat l’hivern, mil interessos i inquietuds. Molts dels que s’hi avorreixin aprendran la dignitat que hi ha en l’esforç, la barreja de sofriment i de goig que hi ha en l’estudi. I potser el valoraran. O respectaran els qui el valoren.
3 comentaris:
Saps del que parles, amb certesa i raó, probablement. Com en totes les proposicions que ens planteja la vida, en tots els àmbits, sovint l'aïllament de la incògnita no sol ser la solució més encertada, ni per aproximació.
La mirada distant pot oferir-nos perspectives que la proximitat ens nega. L'educació i la formació pertanyen a la complexa configuració social humana. Els centres escolars són el reflex de la societat.
Aleshores, per què aquesta quimera de maquillar l'espill sense empastifar-nos el rostre?.
I m'abstinc d'opinar dels resultats de les teories pedagògiques que en diferents estadis de l'ensenyament han anat afeblint fonaments reivindiats en aquet post com l'esforç i l'anhel de coneixement.
Si hi ha possibilitat de restauració aquesta ha de ser molt de major abast. I si restaurar, vol dir tornar al passat, crec que et trobaràs molt sol en aquesta croada.
Hi ha qui hi posa derrotisme, absentisme i vivisme per superar aquesta situació que manifestes.
Sobreviu, que la resta del món ja ho farà sense vos.
Ja sé que puc semblar reaccionari -potser ho sóc, ves. Estic d'acord amb tu que restaurar els valors d'esforç, estudi, sacrifici, autoritat, disciplina, rigor i coneixement -buf!- és un projecte de gran abast, que va molt més enllà de les actuacions que suggereixo.
Però no proposo pas de tornar al passat, sinó de posar seny: que vol dir escolaritzar tothom, podent aplicar però correctius ràpids i severs (apartaments temporals sense manies), buscar l'excel·lència, garantir drets i exigir -coercitivament si cal- el compliment dels deures que fan al cas.
En el nou context de crisi potser se t'escoltarà i tornarà a prendre sentit recuperar aquests valors que apel·les.
Fins ara, l'abundància i el diner fàcil convidaven a deixar-se endur pels instints més primaris. Abandonar els estudis per un sou de misèria permetia anar comprant la felicitat del present. Això sembla que s'ha acabat.
Aquesta és l'única esperança que ens queda per anar entomant aquesta ferotge crisi.
Veurem si hi ha sort.
Publica un comentari a l'entrada