dissabte, 10 de gener de 2009

Fulquet i Abrams


Si teniu el vici de seguir les disputes literàries que ara i adés amenitzen la lectura de la premsa, deveu tenir notícia del petit (i divertit) duel que Josep Maria Fulquet i Sam Abrams han protagonitzat a les planes de l’Avui. El motiu de les raons és el penúltim poemari de Joan Margarit, Casa de misericòrdia, premiat profusament i venut com el pa calent a les llibreries. Si no és el cas, us poso al dia.

El 12 de novembre de l’any passat Fulquet publica un article, de títol Margarit, en què atribueix l’èxit dels versos de l'arquitecte a una “operació de màrqueting” que explota la "llagrimeta fàcil" i té a veure amb la miopia dels grans editors, que impedeixen “la publicació de llibres de molta més tensió i ambició poètiques”.

El 10 de desembre arriba la rèplica d’Abrams (Por de la vida), qui troba l’article de Fulquet “poc encertat perquè era predominantment destructiu i estava motivat, sobretot, per l’enveja de l’èxit literari i comercial que ha suscitat Casa de misericòrdia”. Abrams considera que “la vàlua literària de Margarit està fora de dubte”, constata que “la literatura catalana moderna tolera molt malament els escriptors vitalistes” (la teringa que fan Maragall, Salvat-Papasseit, Puig i Ferreter, Bartra, Sampere, Porcel, Lluís Solà, Pere Rovira, Palol, Villatoro i Alzamora), a l’antípoda dels quals hi ha Carner i Sagarra, “icones que els que tenen por de la vida reivindiquen davant el perill dels vitalistes”.

La contrarèplica de Fulquet apareix el 2 de gener de l’any nou, amb un article (Por de no res) en què el poeta i traductor es descorda i l’emprèn no només contra Margarit, sinó també contra Abrams. Del primer, escriu que “la seva vàlua poètica és inversament proporcional a la pluja de distincions que li cauen al damunt en l’actualitat”, i troba que “l’espontaneisme biogràfic no fa sinó excitar el voyeurisme del lector, en general poc disposat a aventures intel·lectuals de certa envergadura". Del segon, escriu que “el seu talent crític faria més goig al servei de la psicologia recreativa”.

Crec que el professor Fulquet té raó quan diu que la vàlua literària de Margarit és matèria opinable i que “potser sí que caldria parlar-ne més”, però el trobo malencertat en tota la resta. Parlem-ne, doncs. A mi em sembla que la poesia de Margarit és bona, encara que sigui fàcil i a pesar del pes que hi té el component biogràfic. Si la poesia “accessible” fos dolenta, hauríem de llençar per la finestra Baudelaire, Frost, Papasseit, Martí i Pol i molts més –cosa que no em semblaria correcta. I si el pes de la pròpia biografia fos un demèrit per als versos, hauríem de llençar la major part de la poesia europea i nord-americana dels segles XIX i XX, de Whitman a Someck passant per Estellés. D’altra banda, penso que és bo per a la literatura catalana que un poeta assequible tingui èxit de públic, ja que així guanyem per a la poesia lectors que d’altra manera no s’hi aventurarien.

Vaja, que si el primer article de Fulquet era desafortunat, el segon no el millora.

4 comentaris:

Sintagma in Blue ha dit...

Potser el que hauríem de demanar és que la promoció de la poesia fos més potent i que donés a conèixer més poetes, hi ha lloc per a tots.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Hi estic d'acord. Trobo que l'èxit de Margarit és positiu, però no és bo que el seu lluïment faci invisibles altres bons poetes que hi ha a ca nostra, l'obra dels quals passa desapercebuda -ara mateix penso en Ramon Guillem, en Teresa Colom i en tants altres. I això -clar- és feina dels grups editorials i dels mitjans de comunicació.

Notaire ha dit...

FULQUET I ABRAMS, «TANTO MONTA, MONTA TANTO», O DEL DESASTRE CONSEGÜENT AL MATRIMONI ENTRE FERRAN II I ISABEL DE CASTELLA

Comentari adreçat a en Joan d’Ucronies

Jordi a Joan, salut.

Aquest matí he acudit al teu blog, de la lectura del qual res no em distreu, i hi he llegit un escrit referent a una polèmica que jo no havia seguit. Et demano permís per posar cullerada llarga al tema que encetes.

A la fi del teu post inquireixes si la fel del Fulquet no és deguda a l’escàs ressò del seu poemari. Jo no he llegit mai els versos del Fulquet i ell deu considerar-ho normal, «atès el reduït volum de lectors amb què compta habitualment el gènere». Sí que he llegit, per contra, algun vers, més aviat pocs, de Margarit, estrictament circumscrits a "Joana" i "Càlcul d’estructures": de fet, els vaig llegir fa uns anys i, quan hi he tornat, els he trobat fluixos. Això m’ha dut a no llegir-ne més, i s’ha acabat, i com que no sóc crític sinó de casa meva i encara amb prou feines, la preferència no ha tingut més transcendència: cap crític no pot arrabassar la llibertat real de cap lector, grandesa d’ésser u, i sol, i amb Ella (la parenta pobra). Ara bé, la crítica ha de ser-hi, i ja està bé que s’esbatussi de tant en tant. Però la crítica, sobretot, ha d’actuar: ha de criticar des d’una posició no de lector, no d’escriptor, no de tertulià, sinó des d’una posició de crític, encara que el crític pugui ser alhora una o més d’aquestes coses. El mal és que el crític només bescanti l’obra o la competència i no critiqui la literatura des d'ella mateixa, com passa per aquests galliners de Déu; galliners, perquè s’és aviram i no gaire cosa més quan tot és voladisses, picotejos i coc-coro-cocs sense usar de les eines de la crítica literària per parlar de la literatura.

Els articles de mossèn Fulquet fan una mica de vergonya aliena. Dir que si Margarit, com a arquitecte, fa les parets de les cases com fa els versos malament rai, semblen paraules d’un bàrbar. L’insult que a les acaballes del segon article profereix contra «el lector», així en general, és a dir tots els lectors, «en general poc disposat a aventures intel·lectuals de certa envergadura»!, és d’una diguem-ne imprecisió notable i un pèl de res insultant.

L’article de mossèn Abrams va, a parer meu, en la seva línia habitual. Enumeracions de noms i de títols que no tenen res a veure entre si, ditirambes i blasmes sense un pur bri de justificació al darrere: mai no sol raonar cap de les pontificacions que està avesat a fer Abrams amb arguments de caire crític, ans les sustenta en dogmes que ell mateix, diví Pontífex, ha establert, o voldria que es desprenguessin de les seves paraules per a major adoctrinament del lector. Llegir que «De Maragall a Alzamora, passant per Salvat, Puig i Ferreter, Bartra, Sampere, Porcel, Solà, Rovira, Palol i Villatoro, hem recorregut el segle XX», m’estalvia allargassar els comentaris, que també voldrien al seu torn una justificació com Déu mana. Altrament, Carner i Sagarra no els he sentit reivindicar mai junts. Finalment: que potser el vitalisme o el pessimisme antropològic són trets que tenen una relació directa amb la qualitat literària? Sembla que això es desprengui de les paraules d’Abrams, i jo diria ―ep, és una opinió de lector inoperant!, per tornar al Fulquet― que no hi té tant a veure com la forma ajustada amb si mateixa, és a dir, amb el contingut ―i això sí que és un dogma com Déu mana!

Per tot això dic, company nauta i lector, que pel que fa a una disciplina del tot seriosa com hauria de ser la crítica literària, de poca talla em semblen tant el Fulquet com l’Abrams, l’Abrams com el Fulquet. I que la crítica catalana no acaba d’acomplir la seva funció de discriminació d’obres d’acord amb unes raons ics, ni de parlar de les obres des d’elles mateixes i des de la tradició. Cordial, assenyat, incitador i raonable, per contra, em sembla el teu post, pel qual jo ara t’acabo d’escriure, bo i fent-me, com tu, ressò d’ells. Salut.

(No voldria que s'entengués la vaga forma d'epístola com una pedanteria; és que m'hi havia de divertir, i espero que tu també ho facis.)

JOAN CALSAPEU ha dit...

Hola, Notaire.

A mi em passa igual: res no em distreu de llegir el teu bloc -ja ho saps. En la polèmica Fulquet-Abrams, trobo que el paper galdós l’ha fet el primer. Ara bé, també és cert que Abrams emet uns judicis que són moooooooolt discutibles. Per exemple, afirmar que Sagarra és una icona dels escriptors que tenen “por de la vida”... em sembla temerari (sobretot després de llegir “Vida privada”, una novel·la en què la vida sencera bull i vessa, una obra d’un vitalisme encès). L’Abrams ens ho hauria d’explicar millor, això.

D’altra banda, trobo molt aguda la consideració que fas sobre els criteris de valoració. A mi també em sembla que la dicotomia vitalisme / cosa-altra-que-vitalisme no és criteri que valgui per a valorar res. I comparteixo la idea que la vàlua d’una peça literària rau, per damunt de tot, en l’adequació que hi ha entre una forma i el seu contingut.

Salut!