Propaganda i confusió contra Palestina

La xarxa ens aboca a una gestió frenètica de la informació, que entomem de manera irreflexiva. Ahir em va passar. Vaig rebre una mena de power point que denunciava l’amenaça de l’antisemitisme i el totalitarisme; feia molt de goig, així que –sense pensar-m’ho– el vaig reenviar a un parell de persones. Error: era propaganda dels lobbies proisraelians que hi ha a Catalunya. Eren tan eloqüents aquelles imatges de l’holocaust, i les apel·lacions a la necessitat de preservar-ne la memòria!... que no vaig parar esment en el moment i en la intenció i en el sofisma de fons.

El meu amic Juli Cuéllar em va fer veure l’error –gràcies, Juli– i em féu arribar un article magnífic de Jennifer Loewenstein, directora associada del Programa d’Estudis sobre l’Orient Mitjà a la Universitat de Wisconsin-Madison. Lleixivet pur. Desinfecció total. Higiene mental en temps empastifats. Lowenstein deixa molt clares tres coses cabdals: (1) El terror desencadenat per Israel contra la Franja de Gaza no té res a veure amb Hamàs, ni amb el “terrorisme”, ni amb la “seguretat”; (2) la crisi actual no té res a veure amb la llibertat, la democràcia, la justícia o la pau, i (3) Israel no té ni ha tingut mai cap intenció de permetre un estat palestí sobirà i viable al costat de les seves fronteres.

Si Hamàs no existís, seríem allà mateix, perquè el problema no és Hamàs, sinó la conculcació sistemàtica dels drets nacionals palestins des de fa seixanta-un anys i el desig israelià d’exercir l’hegemonia a tota costa. El factor islamista només és una excusa per enterbolir l’atmosfera de la crisi i justificar les agressions continuades contra el poble palestí. Si Israel hagués buscat alguna forma de convivència civilitzada amb els palestins, l’hauria trobada; però no ha volgut i no vol. No va voler el 1948, quan es va apropiar d’un 24% de territori més enllà del que legalment li pertocava. No va voler quan el 1967 va ocupar el 22% del territori que restava de la Palestina històrica. No va voler el 1976, quan va votar a les Nacions Unides (només amb els EUA) contra una solució de dos estats. No va voler el 1978 ni el 1982, quan va bombardejar i va arrasar Beirut. No va voler el 1987, quan la primera Intifada s’estengué per la Palestina ocupada. Et caetera.

En fi. Tot això Loewenstein ho explica molt bé a l’article Si Hamàs no existís. I mentrestant, per aquí, Vicenç Villatoro va dient que cal neutralitzar el poder militar de Hamàs perquè la pau sigui possible. I els palestins continuen patint, expulsats de les seves cases, tancats en camps de refugiats, presos al seu país, torturats, massacrats, davant la passivitat còmplice de la comunitat (?) internacional.