diumenge, 25 de gener de 2009

Kafka a la platja

Yamanashi, estiu de 1944. Pocs minuts després que un B-52 els sobrevoli, una guarda d’infants que anaven d’excursió amb la seva mestra cauen inconscients; unes hores després es desperten, sense dany -tots menys un, que és evacuat a un hospital militar de Tòquio i passaran setmanes abans no torni en si. Es diu Nakata. Quan despertarà, el seu cervell serà com un disc dur buit de coneixements i de records. Cinquanta anys més tard, Nakata viu sol, no sap llegir, no té amics i viu d’una pensió d’invalidès, però té dons: sap parlar amb els gats, fa ploure coses insòlites i té una estranya connexió amb la diguem-ne esfera màgica de l'existència. Un dia es veurà abocat a matar un home i la seva vida canviarà.

Tòquio, finals del segle XX. Kafka és un noi de quinze anys que es fa dir Kafka. Sa mare i sa germana van tocar pirandó quan ell només tenia quatre anys. Viu amb son pare, qui de tant en tant li recorda la maledicció edípica que pesa sobre ell: matarà el pare, violarà la germana i jaurà amb la mare. Kafka es fa fonedís -fuig del pare i de la profecia- i troba recer en una biblioteca, lluny, a Shikoku. La directora del centre, la senyora Saeki, i l’empleat que hi treballa, Oshima, l’acolliran amb l’hospitalitat pròpia dels temps antics. A pesar de la fugida, el jove anirà assumint que l’acompliment de la profecia és inevitable. Nakata i Kafka no es coneixen, ni es trobaran, però els seus destins s'encreuaran sense ells saber-ho.

Aquesta és la trama de Kafka a la platja, la novel·la que Haruki Murakami va publicar en japonès el 2005, i que l’any següent l’editorial Empúries va treure al mercat en català; l’any passat va arribar a les llibreries l’edició de butxaca (Edicions 62), que és la que acabo de llegir. Es tracta d’una magnífica novel·la que atrapa des de la primera pàgina: un no la pot abandonar gaires hores. Murakami té una trempera narradora que recorda la de Sánchez Piñol. El personatge de Nakata és una construcció formidable (un home analfabet, tendre i bonhomiós, d’una espaterrant netedat d’esperit). La màgia és un factor que va in crescendo al llarg del relat, fins que ho amara tot. Els capítols en què Kafka, com un Teseu dels nostres dies, penetra al país dels morts i decideix finalment sortir-ne, són esplèndids…

Vaja, que ha sigut un plaer. Si la llegiu, ja em direu què us ha semblat.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

"Advertencia:Murakami-al igual que los Beatles-produce adicción,provoca numerosos efectos secundarios y su modo de narrar tiene algo de hipnótico y opiáceo"

Rodrigo Fresán,EL PAÍS


Aixó resumeix perfectament el que pots sentir llegint Murakami.
No et perdis "Tokio Blues"!!!(KIKU)

JOAN CALSAPEU ha dit...

Gràcies, Kiku: no me'l perdré.

elisabet ha dit...

Ei, Joan, quant de temps!
Sóc una seguidora dels llibres de Murakami, m'encanta! Però m'han dit que hi ha dos estils Murakami: el de Tòquio Blues i el de Kafka a la platja.
Fins ara jo he estat a la banda del primer (et recomano L'amant perillosa. Al sud de la frontera, a l'oest del Sol; Sputnik, amor meu i Tòquio Blues). Però sempre he volgut tastar l'altre Murakami (i confirmar aquesta diferència).
I, vés per on, tu me l'has recordat i ara ja tinc el llibre del gat a la falda.
A veure què passa!
Salut

Joan Calsapeu ha dit...

Caram! Amb tantes recomanacions, no sé per on he d'enfilar... Mira, ¿saps què? Com que en Kiku i tu coincidiu en el títol "Tòquio Blues", començaré per aquí. Gràcies!

Duquena ha dit...

Hola Joan. Jo vaig llegir en primer lloc Tòquio blues (el títol real, molt apropiat, més bonic, és "Norwegian Wood", la cançó dels Beatles; és curiós veure la gran quantitat de referències anglosaxones en els llibres de Murakami). I em va agradar molt, un llibre d'iniciació adol·lescent esplèndid. "Sputnik amor meu" em va semblar més fluix, però té moments bons.

Així que vaig començar "Kafka a la platja" amb totes les ganes, i la veritat és que em va decebre. Em va semblar excessiu, passat de voltes però al mateix temps sense la concentració poètica dels altres. Si voleu hi ha una poesia més "fàcil" (tota la relacionada amb l'aspecte màgic), però el llibre no em va semblar rodó, no té la solidesa, la "gravetat" de "Tòquio blues".

Però és una opinió subjectiva, és clar.

Joan Calsapeu ha dit...

Moltes gràcies, Duquena, per les teves observacions. 'Kafka a la platja' és la primera novel·la que llegeixo de Murakami i per tant no puc comparar. Però gràcies als comentaris que heu fet en aquest apunt tinc molt clar que 'Norwegian Wood' (o 'Tòquio blues') és una lectura imprescindible.

La gràcia de tenir un bloc és aquesta!