Kafka a la platja

Yamanashi, estiu de 1944. Pocs minuts després que un B-52 els sobrevoli, una guarda d’infants que anaven d’excursió amb la seva mestra cauen inconscients; unes hores després es desperten, sense dany -tots menys un, que és evacuat a un hospital militar de Tòquio i passaran setmanes abans no torni en si. Es diu Nakata. Quan despertarà, el seu cervell serà com un disc dur buit de coneixements i de records. Cinquanta anys més tard, Nakata viu sol, no sap llegir, no té amics i viu d’una pensió d’invalidès, però té dons: sap parlar amb els gats, fa ploure coses insòlites i té una estranya connexió amb la diguem-ne esfera màgica de l'existència. Un dia es veurà abocat a matar un home i la seva vida canviarà.

Tòquio, finals del segle XX. Kafka és un noi de quinze anys que es fa dir Kafka. Sa mare i sa germana van tocar pirandó quan ell només tenia quatre anys. Viu amb son pare, qui de tant en tant li recorda la maledicció edípica que pesa sobre ell: matarà el pare, violarà la germana i jaurà amb la mare. Kafka es fa fonedís -fuig del pare i de la profecia- i troba recer en una biblioteca, lluny, a Shikoku. La directora del centre, la senyora Saeki, i l’empleat que hi treballa, Oshima, l’acolliran amb l’hospitalitat pròpia dels temps antics. A pesar de la fugida, el jove anirà assumint que l’acompliment de la profecia és inevitable. Nakata i Kafka no es coneixen, ni es trobaran, però els seus destins s'encreuaran sense ells saber-ho.

Aquesta és la trama de Kafka a la platja, la novel·la que Haruki Murakami va publicar en japonès el 2005, i que l’any següent l’editorial Empúries va treure al mercat en català; l’any passat va arribar a les llibreries l’edició de butxaca (Edicions 62), que és la que acabo de llegir. Es tracta d’una magnífica novel·la que atrapa des de la primera pàgina: un no la pot abandonar gaires hores. Murakami té una trempera narradora que recorda la de Sánchez Piñol. El personatge de Nakata és una construcció formidable (un home analfabet, tendre i bonhomiós, d’una espaterrant netedat d’esperit). La màgia és un factor que va in crescendo al llarg del relat, fins que ho amara tot. Els capítols en què Kafka, com un Teseu dels nostres dies, penetra al país dels morts i decideix finalment sortir-ne, són esplèndids…

Vaja, que ha sigut un plaer. Si la llegiu, ja em direu què us ha semblat.