Som, en general, analfabets sentimentals. No llegim els nostres sentiments –no en sabem–, sinó els clixés que diuen que els representen. No sabem sentir el que sentim, sinó el que toca sentir -la covardia hi fa molt, perquè els nostres sentiments autèntics fan por. En aquesta matèria, la malaptesa es veu agreujada per la fretura de temps. Desxifrar la nostra escriptura sentimental demana calma, i sovint no en tenim. No sentim perquè no tenim temps per sentir. Jo m’hi trobo de dilluns a dijous, quan la feina m’aclapara i només sento urgència i cansament –però una cosa i l’altra són sensacions, no sentiments. És a partir del divendres que puc començar a sentir.Contra aquesta pressió anorreadora no hi ha altre antídot que la soledat, la literatura i la conversa pausada amb persones intel·ligents. Tot demana temps, i ganes.
4 comentaris:
sovint le spresses no ens permeten tenir el temps per aturar-nos a escoltar els nostres sentiments
Cert. I la cosa té un altre caire que és encara més lamentable. Quan aconseguim parar atenció als nostres sentiments i identificar-los, ens adonem que SENTIM POC. Som d'una insensibilitat esfereïdora, sobretot a l'hora de sentir compassió. Una insensibilitat que ens converteix en veritables MONSTRES.
T'informo que he afegit un enllaç a aquest post a la meva secció de Blogs de gustació d'avui.
Gràcies, Jesús! Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada