Posem que Déu és un bromista i riguem-li la gràcia. Emperò, complementem el seu sentit de l’humor amb jocs profans. ¿Què hi ha de més democràtic que el riure? Riguem, doncs, però riguem tots. I que no falti el menjar: la gana priva d’apreciar l’humor bèstia de Déu tant com l’humor fi dels bons literats. Posem que tot és broma i deixem-nos caure pel pendís de Rabelais. Però, arribats a lloc, que hi hagi taula parada i vianda per a tothom. Per favor.
Avui, a BCN
Fa 5 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada