Sóc allò que toco

Diu Pessoa: “Aprèn a gaudir de tot, no del que és sinó de les idees i els somnis que provoca. [...] Per això et cal no tocar res. Si toques, el teu somni morirà, l’objecte tocat ocuparà la teva sensació. Veure-hi i sentir-hi són les úniques coses nobles que conté la vida. Els altres sentits són plebeus i carnals.”

Faig jo: Doncs jo ho visc al revés, senyor Soares: sóc allò que toco. La meva forma interna (ço és, l’ànima) es correspon amb la forma externa dels objectes que palpo. No és que les coses m’influeixin, és que em fan ser això que sóc –em delimiten i m’afaiçonen. Els objectes amics em donen identitat, i els enemics, encara més. Per això em fa pànic llegir: perquè, llegint, són uns altres que em pasten –jo no faig res, i no puc evitar que els altres m’enformin: sense ells no sóc ningú. La meva única defensa rau a abraçar la màxima pluralitat de constructors i construccions: així ningú no em posseeix en exclusiva, i dins meu en som molts a defensar-nos dels posseïdors absorbents.

En aquest punt no sóc Pessoa, sinó Pla: profundament superficial.