dissabte, 3 de gener de 2009

El ventríloc

La terra és un ventríloc que fa veure que les persones parlem, però és Ella qui estrafà la veu en la veu nostra. Quan parla en els altres animals, en les plantes, en les pedres, llavors Ella no imposta la dicció. Hi ha, però, ocasions en què la veu de Gaia flueix amb naturalitat dels peus als llavis humans: en el plaer i el dolor cridats, en la gemegor del sexe i de la mort, en el deliri psicotròpic provocat per la ingesta d’alguns bolets.

Perejaume proposa una idea similar a L’obra i la por, però el santpolenc va encara més enllà: “Fins a quin punt els humans veiem el que s’ha de veure, creiem en el que s’ha de creure, que potser la mateixa certesa és una forma d’obligar-nos, que fins i tot potser comprendre és obeir: una esbiaixada manera d’obeir.” [p. 103]

Gaia és tèrbola i salaç, cruel i escruixidorament immoral. La nostra veu és la seva. Som la seva metàstasi, l’instrument de la seva autodestrucció. Som Ella.