'L'obra i la por', de Perejaume

Fa pocs dies he enllestit la lectura de L’obra i la por, de Perejaume (Galàxia Gutenberg, 2007). Es tracta d’un assaig líric il·lustrat amb més de cinquanta treballs visuals de l’artista de Sant Pol. Un llibre estrany, suggerent, fascinador, que l’autor defineix com a “modalitat d’assaig, gràfic i icònic, sobre l’oblit i la llum de cada dia. Obrat amb una por que ja no és pas por al full en blanc, sinó que és por al full i del full en negre, por al full i del full transitadíssim, atapeït de signes i grafies, i iconogràficament enquitranat.”

La primera part, L’obra, va ser escrita el 2003 i conté una reflexió sobre el paisatge i la pintura, sobre les veus que intervenen en l’acte creatiu i sobre l’impacte que la noció de públic té en l’obra. La segona part, La por, data del 2005, fixa l’atenció en l’escriptura i es presenta com tres catàlegs de “ratlles” que oscil·len entre l’apunt i l’aforisme.

Perejaume reflexiona sobre la creació artística com una arada que llaurés alhora la terra i el cel: amb profunditat i airívolament, lligant contraris que al capdavall i al capdamunt potser no ho són. Diu el de Sant Pol que la pell i la veu són atributs del món; que els pintors, reduint la primera a paisatge, li han extret la veu, l’han buidada per sota, de faisó similar a “l’extracció contínua de fonts d’energia i matèries primeres a què és sotmès el territori real”. Davant aquesta sostinguda injustícia, Perejaume advoca per restituir a les pedres, als arbres i als altres animals “el dret a veu, a alguna mena de veu”.

Perejaume invoca Descartes (“pensar és saber-se sol dins el llenguatge”) i Pessoa (“tot el món, tota la vida, és un gran sistema d’inconsciències que operen a través de consciències individuals”) perquè li facin costat, i sosté que no som nosaltres els qui parlem a través del llenguatge, sinó que és el llenguatge qui ens parla, “un món inesperadament concebut com a llenguatge ell mateix”. “És el món que ens escriu a nosaltres”, diu Perejaume. I per tant les biografies humanes són signes d’una gran escriptura universal que comprèn també totes les obres (viàries, per exemple) que les persones posem sobre el territori.

Un llibre bellíssim. Una arada de cel i de terra. I una invitació a la relectura.