dimecres, 15 d’octubre de 2008

'L'obra i la por', de Perejaume

Fa pocs dies he enllestit la lectura de L’obra i la por, de Perejaume (Galàxia Gutenberg, 2007). Es tracta d’un assaig líric il·lustrat amb més de cinquanta treballs visuals de l’artista de Sant Pol. Un llibre estrany, suggerent, fascinador, que l’autor defineix com a “modalitat d’assaig, gràfic i icònic, sobre l’oblit i la llum de cada dia. Obrat amb una por que ja no és pas por al full en blanc, sinó que és por al full i del full en negre, por al full i del full transitadíssim, atapeït de signes i grafies, i iconogràficament enquitranat.”

La primera part, L’obra, va ser escrita el 2003 i conté una reflexió sobre el paisatge i la pintura, sobre les veus que intervenen en l’acte creatiu i sobre l’impacte que la noció de públic té en l’obra. La segona part, La por, data del 2005, fixa l’atenció en l’escriptura i es presenta com tres catàlegs de “ratlles” que oscil·len entre l’apunt i l’aforisme.

Perejaume reflexiona sobre la creació artística com una arada que llaurés alhora la terra i el cel: amb profunditat i airívolament, lligant contraris que al capdavall i al capdamunt potser no ho són. Diu el de Sant Pol que la pell i la veu són atributs del món; que els pintors, reduint la primera a paisatge, li han extret la veu, l’han buidada per sota, de faisó similar a “l’extracció contínua de fonts d’energia i matèries primeres a què és sotmès el territori real”. Davant aquesta sostinguda injustícia, Perejaume advoca per restituir a les pedres, als arbres i als altres animals “el dret a veu, a alguna mena de veu”.

Perejaume invoca Descartes (“pensar és saber-se sol dins el llenguatge”) i Pessoa (“tot el món, tota la vida, és un gran sistema d’inconsciències que operen a través de consciències individuals”) perquè li facin costat, i sosté que no som nosaltres els qui parlem a través del llenguatge, sinó que és el llenguatge qui ens parla, “un món inesperadament concebut com a llenguatge ell mateix”. “És el món que ens escriu a nosaltres”, diu Perejaume. I per tant les biografies humanes són signes d’una gran escriptura universal que comprèn també totes les obres (viàries, per exemple) que les persones posem sobre el territori.

Un llibre bellíssim. Una arada de cel i de terra. I una invitació a la relectura.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Una delícia tot allò que toca en Perjaume, com el geògraf Pau Vila és un home que trepitja territori, i alhora és un artista de la paraula i la imatge.
Moltes gràcies.
Imma

anna ha dit...

és increible com Perejaume ens fa adonar d'aquest oïsme, d'aquest parlar de la natura en tots els seus escrits... "L'obra i la por" és fantàstica amb les fotografies de les butaques allà en mig del desert...buff
Un altre llibre de Perejaume que és per mi també una joia és OBREDA a on hi ha un poema que es diu "L'acte verbal de l'erosió" és brutal us en deixo un tast

"La pronúncia provocada per la grafia dels recs,/ els caires desgastats de rodar les paraules, llera avall,/ la terra que es beu un rec, que l'engoleix./ Oïu les lleres eixutes que xiulen com serps al pic de l'estiu,...."

JOAN CALSAPEU ha dit...

És un tast molt saborós, Anna. Miraré de trobar-la, 'Obreda' -espero que no estigui descatalogada.

Per cert, ja he rebut 'Manholià en man', i la Núria ja té el seu exemplar. Gràcies!

Ricard Garcia ha dit...

Hola Joan! Estic d'acord amb el que dius de 'L'obra i la por', és una de les millors coses que he llegit darrerament.
Pel que fa a 'Obreda', encara es troba. Et passo la referència exacta: Perejaume:OBREDA, Ed.62-Empúries, Barcelona, 2003 [ISBN:84-7596-534-2] Per poc que puguis no te'l deixis escapar, és una altra joia. Salutacions!

JOAN CALSAPEU ha dit...

Moltes gràcies, Ricard!