divendres, 10 d’octubre de 2008

El sentit de la vida

¿Sabeu quina diferència hi ha entre una escombreta de vàter i la vida? Que la primera té un sentit, i la segona, no. Sempre he considerat que el sentit de les coses ve donat per la seva utilitat o per la seva finalitat; i que, per consegüent, essent la vida un esforç inútil i mancant-li tota finalitat… ¿Drama? Cap ni un. ¿Angoixa? Totes les angoixes fossin com aquesta.

Això ve a tomb perquè he encepegat un article del Diccionario filosófico d’André Comte-Sponville que és per sucar-hi pa: “Sentido”. (Dic veritat: ara hi estic sucant pa.) Si hem de fer cas del filòsof, no vaig foraviat –o hi anem tots dos. Em veig amb cor de resumir en quatre línies les dues idees-peanya de l'article. Primera: el sentit no viu en les coses, sinó fora d’elles; cap acte, signe o paraula no se signifiquen a ells mateixos, ans signifiquen quelcom que és diferent d’ells (“El sentit del món ha de trobar-se fora del món”, deia Wittgenstein amb raó). Segona: el sentit és subjectiu, perquè no és una substància, sinó una relació que establim entre nosaltres i les coses del món. El sentit el posem nosaltres: l’injectem, l’inventem.

¿El sentit de la vida? Només podria ser una cosa distinta de la vida: una altra vida o la mort (cosa que ens aboca a l’absurd o a déu). ¿El sentit del present? Només pot ser el passat o el futur –o sia, coses que no existeixen. “Fer el sentit és la funció de l’art, del pensament i de l’amor”, diu l’autor del Dictionnaire. Ja hem arribat a l’amor, la medecina sublim. I tot seguit rebla el clau: “No s’ha d’estimar la vida perquè tingui un sentit, sinó que adquireix sentit per a nosaltres perquè l’estimem, en la mesura que l’estimem”.

Doncs això. Que no és el sentit qui ens salva la vida, sinó l’amor. Com sempre.

2 comentaris:

Pau Durán ha dit...

Ara que t'hi escarrasses jo també m'hi entetindré:
La recerca del sentit de les coses és la porta a l'absurd. Traspassar el llindar és abocar-se al no res.
I en aquesta follia de la presa de consciència s'hi ha recreat la fragilitat humana manifestant-se en múltiples creences (Ideologies i religions).
No hi ha sentit de la vida. Existeix tan sols una perversa necessitat de justificació que es capgira contra la vida mateixa.
No et demanis pel sentit car aleshores alimentaràs la bèstia. Sí, la bèstia d'aquelles idees que han dominat el món i l'han abocat a la perdició en nom de complaure el que hi ha fora del món.
Renegar d'aquesta follia existencialista ens porta a prendre consciència de la nostra insignificança. Només aleshores entenem el sentit de la nostra responsabilitat vital, amb nosaltres mateixos i amb els altres. Podríem convenir dir-ne amor. Tot i així caldria difrenciar-lo de la mitificació amorosa, proposició que no deixa de ser també en part un producte d'aquell racioni pervers.
Ben segur hauria d'extendre'm en la meva exposició, però no crec ue aquest sia el moment. Tan sols qüestiono i m'aboco al dubte.
Quan em sublimen l'amor penso en aquells que no poden viure'l ni podran mai abastar-lo en els termes de la nostra cultura benestant. Em demano què hi ha d'universal en aquest valor i si no és res més que un eslement constitutiu d'uns determinats valors "petitburguesos". A voltes no ho tinc gens clar. Parlem d'amor quan en realitat volem dir altres coses.
Com quan ens demanem pel sentit de la vida en uns moments de crisi on molts se l'haura de guanyar i no pensaran pas en justificar-la.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Fas una reflexió incisiva i -crec- més que correcta: brillant. En subscric al complet la primera part.

Pel que fa al paper de l'amor... la cosa convida al matís i a l'emperò. Pèrquè l'amor -ho havíem comentat no fa gaire en aquesta mateixa guingueta- és un miratge: estimem aquells i tot allò que ens ajuden a estimar-nos a nosaltres mateixos. Miratge, sí; ficció compartida, prou; auto-alter-engany, i tant. I a pesar de tot, medicinal i necessari.

¿On aniríem a petar sense aquest miratge? No ho sé del cert. Quan jo m'hi he trobat, he covat l'ou de la depressió.