dijous, 2 d’octubre de 2008

Som inimaginables

Imaginem el món des d’un jo que és, al seu torn, un producte impossible de la nostra imaginació. Enfilats dalt d’un mirador, escombrem el món amb els ulls i trobem que tot i tothom és al seu lloc… menys el jo que mira i pensa. No ens veiem i tampoc som capaços d’imaginar-nos. Els altres tenen una imatge de nosaltres; nosaltres no en tenim cap, perquè no ens percebem en tant que cos, sinó en tant que consciència –que és, per definició, inimaginable. Per això som, quan mentalment ens singularitzem, l’objecte d’una elucubració enfebrada –una neurosi, en deia Fuster.

¿La imatge que ens torna el mirall? No ens la creiem, o hi veiem un estrany. Per això l’estona que passem davant el nostre igual, en afaitar-nos, és profundament torbadora. Si ens afanyem, d’arrebossar-nos la cara amb el núvol blanc d’escuma!...