dijous, 9 d’octubre de 2008

Llengua i discriminació

Josep Murgades va guanyar, el 1995, el premi d’assaig Carles Rahola amb el llibre intitulat Llengua i discriminació, que Curial Edicions va publicar l’any següent. El volum aplega un seguit de textos vertebrats tots ells per la idea que el títol expressa: en tota societat industrial capitalista, la llengua, a més de servir òbviament per als usos comunicatius elementals que li són propis, compleix alhora una clara funció social discriminatòria; com més competència lingüística es tingui, més possibilitats hi ha d’ascendir socialment.

És de calaix: a les funcions sabudes de la llengua (integradora, cohesiva, identificadora i comunicativa) cal afegir-hi la discriminatòria. És bo recordar-ho, ara que la tonyina brama de nou –¿no s’escanyarà mai? Una llengua normal discrimina ferm: qui no la domina està en inferioritat de condicions respecte de qui la sap fer anar. Una llengua subnormal, en canvi, discrimina poc o gens: qui la desconeix pot viure ben xalest en l’altra llengua, relacionar-se sense traves, trobar feina de qualitat… No cal ser gaire llarg per copsar que a Catalunya hi ha una llengua normal (l’espanyol) i una llengua subnormal (el català). La primera garanteix l’èxit de la comunicació; la segona, no. La primera no s’amaga mai; la segona, sí. Als Països Catalans de la Jonquera en avall, el castellà discrimina molt; el català, poc o gens.

Les llengües que discriminen de valent (l’italià a Nàpols, el francès a Lió, l’espanyol a Burgos) tenen garantida una llarga pervivència, i les que a penes discriminen estan condemnades a la marginalitat primer, i a l’extinció després. La pega que té la llengua catalana és que discrimina poc: qui la desconeix no ha d’assumir incomoditats, ni se sent gaire limitat. Normalitzar, doncs, vol dir incrementar el potencial discriminatori del català.

Però es veu que això no ho podem dir gaire alt, perquè els nacionalistes espanyols (els d’allà i els d’aquí) s’enfaden, car consideren que la funció discriminatòria correspon en exclusiva a l’espanyol -i que el gallec, el basc i el català no són mereixedors d’aquest do. Saben que això implica l’arraconament i la desaparició d’aquestes llengües, i només de pensar-hi saliven. ¿Accepteu les seves regles? Bon suïcidi. ¿No les accepteu? Via fora. El que un no pot fer és dir que aquesta vianda no li plau i menjar-ne vint plats cada dia com si res. Perquè això és esquizofrènia, o autoengany. I d’aquí ve un bon mal bocí de la perplexitat famosa.

2 comentaris:

freecatalan ha dit...

L'altre dia un bon amic va gosar dir:
«No vaig parlar en català fins als 24 anys, em deia. Fins aleshores mai m'havia estat necessari.»
La seva sinceració venia a tomb d'un breu debat sobre la seva denúncia d'una suposada incompetència verbal en castellà d'un adolescent.
Vaig rebrate'l amb el següent argument:
Aquest adolescent viu el seu món íntim en català, ben segur, però a la seva aula pertany al 10% dels alumnes catalanoparlants, a tot estirar i essent benèvols, representa un 20%. Amb aquest entorn creu que poden fallar-li les estructures expressives en castellà? Aquest noi no pot anar al cinema en català, entre moltes altres coses. Així doncs les seves dificultats són purament mecàniques. Quan vulgui expresar-se en castellà ho farà "naturalment" sense haver d'esperar 24 anys.
Habitualment defujo debats lingüístics, però aquella boadellada em va encendre. Sortosament crec que va entendre el meu raonament i seguim gaudint d'una bona amistat. No sé si això li alterarà la seva percepció però com a mínim va entendre que l'anormalitat real era la seva: poder viure només en castellà!.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Els debats lingüístics són esgotadors, i sovint improductius. I també és cert que la ideologia lingüística és un factor clau a l'hora de fer o de mantenir una amistat. Jo puc ser -i sóc- amic d'algú de dreta, però no puc ser amic d'algú que postula -per dir un cas ben actual- la superioritat jurídica del castellà sobre el català.