dilluns, 20 d’octubre de 2008

'El tàlem', de Manel Marí

Va ser l’any 2000, que vaig tenir el primer contacte amb la poesia de Manel Marí (Eivissa, 1975). La Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears havia editat una sèrie de plaguetes, amb el títol Paraula de poeta, que donaven a conèixer els versos de vint poetes balears i pitiüsos. Va ser una bella iniciativa de Damià Pons, llavors flamant conseller del govern progressista acabat d’estrenar.

Un dels escollits fou Manel Marí, que tot just estava sortint de l’ou com a poeta (el 1999 havia publicat Poemes en Gris [Premi Miquel Àngel Riera 1998], i el 2000 mateix, Clarisse i Poemari de descortesia. En la introducció de la seva plagueta, és ben bé que l’eivissenc no sabia què posar-hi: hi deia que la poesia no és només una necessitat, ni la confessió d’una idea o un sentiment, ni un element indispensable en la vida de ningú… i ens quedàvem amb les ganes de saber què és per a ell la poesia. Vaja, que ni remotament no tenia això que se’n diu una poètica. Però, en canvi, els poemes eren bons (sobretot "T’enyoro tèbiament, sense frisances"): els versos hi eren nocturns, vivaços, punxents. Preludiaven el millor Marí.

Diuen que el millor Marí va arribar amb No pas jo (Premi Mallorca de Poesia 2005). No l’he llegit, però en vista del poemari darrer, m’ho crec. El tàlem (Moll, Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2007) és com una espolsada de matalàs. El llibre s’encomana a Joan Vinyoli i Miquel Àngel Riera, la petja dels quals és visible en els versos de l’eivissenc. El tema és la solitud, la decepció, la deriva de qui no sap o no vol adaptar-se a un medi inacceptable (“i encara ens queda temps / per aprendre a tenir vergonya l’un de l’altre”, fa un vers). Els poemes impressionen per la duresa de les imatges i la treballada musicalitat –jas Vinyoli– dels versos, per la intensitat i el nerviosisme de l’expressió, per la capacitat de sotragar l’esperit del lector/oïdor.

Marí acudeix en diverses ocasions a l’imaginari catòlic per a dibuixar, per contrast, els perfils de la desemparança: “No tenint déus que m’assenyalin, / ja no assenyalo els déus”; a voltes amb una unça de rancor: “sé de quins evangelis podríeu ser capaços”; quasi sempre desembossat: “agraït d’haver après que ja he exhaurit els déus”. Un poemari excel·lent, poderós, d’alt voltatge. ¿Em permeteu un consell? Llegiu-lo en veu alta, baldament us prenguin per bojos -guanya molt.

3 comentaris:

Laura Dalmau ha dit...

Després de llegir el teu post, he reservat el poemari NO PAS JO a la biblioteca per fer una primera lectura d'en Manel Marí.
Gràcies!

JOAN CALSAPEU ha dit...

Jo l'he encarregat a la llibreria Setciències (d'Arenys de Mar), Laura.

Un abraçada.

Llegim i Piulem ha dit...

Joan, a LlegimiPiulem (a twitter @llegimipiulem) aquest mes hem proposat la lectura de 'Grans èxits', amb poesia de Manel Marí, S. Alzamora, Pere Joan Martorell i Josep Lluís Aguiló, i hem recomanat el teu apunt 'El tàlem' a tots els nostre seguidors