Bellesa

“La bellesa –escrivia Spinoza– no és tant una qualitat de l’objecte que hom veu, com un efecte en el subjecte que el veu”. La bellesa viu en el plaer de qui la percep i l’admira, sí. El que no deia Spinoza és si aquest subjecte ha de ser necessàriament humà. L’escarabat merder, ¿sent la bellesa, acarat a una pilota de fems ben rodona? Jo crec que sí; que el plaer estètic no és una prerrogativa humana. Endevino el sentiment de bellesa en tota la fauna i la flora del món. Potser dic un disbarat, però ho sento així. I entenc que les persones vivim la fam de bellesa amb una intensitat inusitada. Els éssers humans anhelem, projectem i engospem dosis elevades de bellesa gratuïta perquè enyorem el Paradís. Sense la bellesa tal vegada no sobreviuríem -així com no ens sentim capaços de surar sense una o altra fe.

De sempre hi ha hagut pensadors que han establert un vincle molt estret entre veritat i bellesa, com si hi hagués entre l’una i l’altra una relació de necessitat. No ho sé veure així: la bellesa no és inherent a la veritat, per bé que aquesta agraeixi la companyia d’aquella. La veritat no ho és, bella, sinó que ens cal la proximitat de la bellesa per compensar-la i suportar-la. Els poetes busquen d’aparellar-les per destil·lar èxtasi, i els que se’n surten fan poesia de la bona. Veritat i bellesa es confonen en el llenguatge poètic, però no es fonen mai en cap llenguatge, perquè pertanyen a esferes distintes de la realitat (objectivable l’una, inapel·lablement subjectiva l’altra).

La bellesa és un abric de l’esperit; la segona residència de les ànimes enquitranades. La bellesa ens omple els ulls de bellesa, ens neteja, ens desinfecta, ens ruixa i ens converteix en un carrer banyat, en un bosc moll després de molta pluja. Sense bellesa no sobreviuríem. L’art és qüestió de vida o mort.