dijous, 30 d’octubre de 2008

'Magnòlia en mà', d'Anna Hernández

Quan l’Anna Hernández (Magrat de Mar, 1974) va recollir, a Pineda, el I Premi Blocs del Maresme en la categoria de Cultura, em va obsequiar amb un exemplar de l’únic llibre de poemes que ha publicat (crec) fins ara, Magnòlia en mà (OC Passatges, Niça, 2007). El volum, presentat en versió bilingüe catalana i francesa (traducció, aquesta, de Jep Gouzy), és el resultat d’un enamorament entre l’Anna i els escarrassos de la revista Oc, uns que tenen la curolla de publicar literatura d’autors occitans i catalans. (Per cert, que el darrer plançó d’aquesta història d’amor és l’edició occitana, a càrrec de Jean-François Mariot, de Magnòlia en mà, que acaba de sortir del forn en forma d’opuscle.) Us podeu afigurar com és de difícil trobar aquests papers a Catalunya –cal escriure a ca l’Oc i demanar-los.

Magnòlia en mà és un conjunt de vint-i-vuit poemes de factura delicadíssima i lirisme refinat. Els temes són l’amor i la joia de viure. Damunt els versos plana l’ombra fimbradissa de Maria-Mercè Marçal i Joan Vinyoli. El penúltim poema del llibre és, de fet, de Vinyoli; i l’influx de la Marçal és present en l’erotisme, en la frescor i la intensitat de les imatges –hom diria que els boscos humits i la llum d’Arbúcies (on viu l’Anna) han fet niu en els poemes.

L’amor és l’amor a ella. Una experiència sentimental bicairada (extasiant quan fa l’esplet, dolençosa en decaure), viscuda amb passió i alhora amb lucidesa (“Alienació mental, / passió, que el foc cremarà com foc d’encenalls”, fa un dels poemes). Tots són bons, però l’Anna ateny la màxima intensitat lírica en els poemes breus, formalment senzills i de gran densitat emotiva i semàntica. Com pedres precioses que suporten, cristallines, la màxima pressió. Vegeu-ho:

“Si et sobreviu la flor de neu,
mastega pedres.
L’hivern no eixuga penes.”

Si podeu, no us ho perdeu. Més val magnòlia en mà que estesa de roselles al lluny.

2 comentaris:

anna ha dit...

ei Joan desde les beceroles (on em sento) bufff Moltes Gràcies! Hi ha coses que encara ni me les crec...
I certament, la gent de la revista ÒC són increïbles per la feina que fan, per la humilitat i per l'acollida que em van fer

JOAN CALSAPEU ha dit...

No es mereixen, Anna.