Camàlics

Aquest xibiu ha fet una parada tècnica per trasllat (del domicili físic, no del virtual). Fer una mudança és una cosa de por, sobretot si un vol traslladar tot el contingut d’una casa relativament gran. Impressiona la resiliència dels camàlics, una casta d’obrers que fan una feina duríssima sense dir ai ni ceba, i amb aquella simpatia, tu. El cel en deu anar ple. Papasseit ja ho deia en un vers: “Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll”. Doncs bé, si no us hi heu trobat, no us imagineu què és desarborar mobles i carregar i descarregar dos camions plens d’andròmines en un dia, buidar una casa i omplir-ne una altra. I no us imagineu què és, l’endemà de l’esllomada, armar de nou els mobles i encastar a la paret el mirall i les prestatgeries. Deixeu-me dir que la irrupció d’Ikea ha complicat sobremanera les condicions laborals dels traginers, com si no tinguessin ja prou feina. I dilluns, tornem-hi, que no ha estat res.

Trobo que les gestes d’aquests herois humils haurien de figurar en els annals de la història al costat dels guerrers de Troia, Hèrcules i els seus treballs, i la travessa alpina d’Anníbal amb els elefants. Jo em cansava només de veure’ls. Quan Pla va escriure que les feines més dures del món són les de cuiner i d’ensenyant de marrecs, es va oblidar dels camàlics. Avui em plau recordar-los i agrair-los el seu esforç, que despleguen amb una enteresa d’ànim, amb una noblesa d’esperit, que fan pensar en temps molt molt antics.