La tensió entre el sentiment i la raó és més vella que el rosegar, però són els romàntics els primers a pensar-la i viure-la amb dramatisme. Els catalans de consciència i voluntat espanyoles viuen una de les variants d’aquesta tensió: estan vinculats sentimentalment a Espanya, però la raó (l’interès, la lògica) diu que en una Catalunya independent viurien molt millor. En un Estat català lliure i membre de la Unió Europea, els espanyols residents a Catalunya conservarien tots els avantatges de ser europeus i sumarien els avantatges de ser catalans: un salari mínim que duplicaria l’espanyol; unes pensions que triplicarien les espanyoles; unes infraestructures civilitzades i racionals, al servei de l’economia i el benestar del país; unes prestacions socials de mena escandinava; una sanitat de primera divisió; un dels sistemes educatius més ben dotats d’Europa, et caetera.Posats a triar entre ser ciutadà de l’Estat espanyol i ser-ho de l’Estat català, no hi ha color. El sentiment espanyol és respectabilíssim -només faltaria- però si entela la percepció dels interessos, malament rai. No hauria de ser tan difícil compaginar sentiments i interessos, si així tots podem anar més bé. Ceuta i Melilla són un bon exemple d’això. La població autòctona d’aquestes ciutats se sent amaziga o marroquina, però vol ser espanyola, perquè aquesta condició jurídica li atorga els avantatges de pertànyer a la Unió Europea. Els sentiments no els fan perdre de vista els interessos.
Fóra positiu per a tots que els espanyols de Catalunya fessin l’exercici de ponderar sentiments i interessos. Si ho feien –i si disposaven de la informació necessària per fer-ho–, molts entendrien que els convé ser ciutadans de ple dret d’un Estat català (sense deixar, necessàriament, de ser espanyols); perquè és obvi que Espanya els perjudica i que una Catalunya lliure els afavoreix. Saber explicar això, guanyar batalles en aquest front, és una de les feines urgents del catalanisme.
2 comentaris:
Hi ha catalans vinculats a la identitat espanyola per inèrcies de mercat i per efecte gregari (recordeu l'europeu de futbol?).
Europa com a identitat és inexistent i com a realitat política és molt qüestionable. Ni tan sols conforma una unitat de mercat! Amb prou feines portem 10 anys de moneda comuna!
Un Estat Català lliure despertaria molts fantasmes als grans estats jacobins de la tant somniada Europa. (La nuclearització estatal europea actual, parcial, crea més esculls que no pas avantatges en aquest procés d'unificació. La incorporació dels darrers estats creats és molt i molt lenta).
Les diferències econòmiques amb Espanya, no sé pas si serien tant diferents com apunteu. Hi ha estudis que ho corraboren, segur. No oblideu els nostres polítics que s'entesten a igualar-nos amb els nostres veïns del sud (en arts, maneres i conductes).
Avui el que més s'assembla a un espanyol és un català cofoi i panxacontent(Entre socialistes d'una i altra banda no hi ha més de vuit diferències menors!)
Comparar-nos amb Ceuta i Melilla no ens ajuda gaire. El Marroc encara és predemocràtic.
A França també tenen els seus territoris excolonials reclamant-los les contraprestacions a la seva fidelitat.
Tot plegat no és pas gaire desitjable.
Adherir-se per interessos econòmics pot ser beneficiós a curt termini. A la llarga malauradament no resolt el problema. Tard o d'hora repuntarà, tornarà a ressorgir el conflicte identitari. I aleshores, haurem bastit les estructures per aturar l'embestida dels nacionalismes expansius?
Perdoneu-me. Ben segur erro en la percepció. En aquesta Europa el que hi sobra son els estats actuals tal i com els coneixem ara. Se'ns fa urgent aprimar-los, descontruïr-los perque aquesta idea d'Europa que volem sia respectuosa amb els pobles.
Estem en una tessitura complexa: ni als Catalans ens apareix aquesta via possible. Mala peça hi tenim, al teler. Aquesta Europa dels estats no ens ajudarà. Mai.
Històricament som el que som per l'abandonament que hem patit d'aquesta Europa. Fins quan?
La nostra lluita no pot mirar Espanya. Ens agradi o no l'Europa actual és aliada d'Espanya i això ens la posa en contra.
Obrir aquest front no sé pas si ajudarà el catalanisme del segle XXI, però ignorar-lo no ens farà cap bé!
Permete'm l'anonimat, company!
INDEPENDENCIA
Gràcies, amic, pel teu llarg comentari. Val a dir que no sóc ningú per permetre o deixar de permetre res: l'anonimat és un dret -i no em molesta pas.
Tot plegat és molt complex i no tinc cap recepta lluminosa. Dient-ho ràpid, el que proposo és buscar els suports que hem de menester a cada moment. Ara necessitem el suport d'una part de la població espanyola de Catalunya i també dels nouvinguts. Demà necessitarem el reconeixement d'altres estats, i despús-demà, una xarxa de complicitats internacionals. Com més sòlid sigui el nostre Estat, més poder tindrem per resoldre problemes previsibles de cohesió interna.
Però vaja, el primer que hem de fer és una bona pinya, el 7 de març, a Brussel·les! Això segur.
Publica un comentari a l'entrada