“El simbolisme i el significat són dues coses diferents. Em sembla que [la senyora Saeki] va trobar les paraules que havien d’anar amb la cançó sense tenir en compte processos tan enutjosos com el significat o la lògica. Va atrapar les paraules en un somni, com qui agafa suaument les ales d’una papallona en ple vol. De fet, els artistes són els qui poden evitar l’ampul·lositat. […] En més o menys mesura, tota bona poesia és així. Si les paraules no troben una mena de túnel profètic que les connecti amb el lector, no compleixen la funció de la poesia.”(Haruki Murakami, Kafka a la platja, Empúries, p. 305)
¿Què us sembla la troballa que he fet llegint Kafka a la platja? Quasi una poètica sintetitzada en poques línies, gairebé un projecte literari en què ressonen els mots a la deriva de Louis Aragon, el sentit misteriós de l’existència de Stéphane Mallarmé, l’aposta per la senzillesa penetrant, el simbolisme que no envelleix, l’onirisme surreal… La idea més sucosa potser és la del “túnel profètic”, una imatge que suggereix una badiella invisible amb el lector, l’accés a parcel·les de veritat amagades sota la pell del temps. Un dels moments feliços de la novel·la, vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada