Stevenson i Perejaume se saluden

Escriu Robert Louis Stevenson a L’illa del tresor: “Vaig descobrir que cada onada, lluny de ser aquella muntanya llisa i brillant que sembla des de terra o des de la coberta d’un vaixell, podia comparar-se perfectament a qualsevol serralada en terra ferma, amb els seus pics, els seus planells i les seves valls.” (Quaderns Crema, 2008, trad. Joan Sellent)

Escriu Perejaume a Obreda: “No hi ha res com nedar a mar obert per tal de percebre la sensació muntanyosa de relleu. Acarats a l’onatge, a mesura que hi avancem, llegim l’aturonament de l’aigua, en serralades successives, delerós de solcar aquell relleu aigualós que es retorça i ens acotxa, amb pinzellades de cristall. Avançar a través de l’onatge és, en efecte, anar de carenes." (Edicions 62 i Empúries)

Un fil connecta els dos textos a un segle i mig de distància, com si l’un fos la premonició de l’altre i l’altre fos el record de l’un. Com si l’anglès i el català se  saludessin.