¿Qui dóna millor la mesura del temps, la doble sínia de les busques d’un rellotge (l’espasa i el coltell que giren sobre el dibuix dels minuts) o les busques rovellades i quietes d’un rellotge que només té espectadors ocasionals?
Veure temps en el moviment de les agulles i en l’espai que escombren, ¿no és un miratge? “El temps és la barba que creix”, fa un aforisme de Joan Fuster. Llavors, ¿la barba que creix a poc a poc té més temps que la que creix de pressa? ¿Hi ha un temps espès, concentrat, i un altre d’esponjós, esclarissat?
¿Es pot mesurar el misteri?
