dijous, 24 de juliol de 2008

"Sarajevo crema com una peça de sàndal"

“I sóc jo que la cremo, i n’occeixo tothom que veig pels carrers”, hauria pogut afegir Radovan Karadzic en el seu poema (molt dolent) sobre Sarajevo. L’Inefable feia versos, i els publicava (cinc llibres i dos premis literaris). Ara sabem que els txètniks serbis carregaven els fusells amb poesia, que Srebrenica va morir sota ràfegues de versos, que els obusos que torturaven Sarajevo eren pura lírica. “¿Per a què els poetes en temps de misèria?, s’interrogava Hölderlin. “Per sobreviure a la misèria”, responíem mentalment. ¿Quina pregunta ens hauríem de fer ara? Només se m’acut aquesta: “La poesia al servei del genocidi, ¿és poesia?”. I sento totes les vísceres que criden NO! a l’uníson. Són les mateixes vísceres que van pair Pla i Céline… Sia com sigui, no caurem en la temptació d'estrafer Adorno: després de Srebrenica cal tornar a escriure poesia lírica.

4 comentaris:

Bernat Tallaferro ha dit...

La poesia, com tota expressió artística és susceptible d´èsser utilitzada per interessos contraris a la seva pròpia essència. Tot i així quan esdevenen instruments d'una causa deplorable no tenen perque perdre la seva naturalesa.
De totes maneres els paràmetre avaluatius de cada art són revisables. Podem convenir que la finalitat o la instrumentalització d'un art en modifica la seva condició, però això no esvaïrà una realitat que a voltes se'ns presenta contradictòria.
El que ens hauria de preocupar és la saviesa popular per distingir el missatge que se'ns vol trametre i que hom tingui les defenses mentals prou afinades per detectar-ho i denunciar-ho.
Salut i independència.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Ho dius tu mateix, Bernat: la poesia té una diguem-me "essència" que fa de mal dir, però en canvi identifiquem de seguida els interessos contraris a aquesta essència. Adorno, en un intent de verbalitar-la, deia que en tota expressió lírica "hi ha implícita la protesta contra una situació social" i sostenia que "el poema expressa el somni d'un món on tot fóra diferent".

Els versos de Karadzic són l'anorreament sagnant de tot això. ¿Són poesia?

Anònim ha dit...

Tal vegada fora més senzill diferenciar entre «art» i «ART».

art:Habilitat, destresa, a fer certes coses segons regles convingudes o reconegudes.

ART: Quan la finalitat de l'art traspassa l'estricte correcció d'elaboració per trascendir l'ésser tot depassant la seva dimensió material. És quan assolim la sublimació de l'ésser.
Consulto: Identifiques poesia amb lírica quan aquesta tan sols és una part de l'altra. M'equivoco?
Poesia lírica, de ben segur que no en pot ser. Hi ha poesia que expressa un món diferent a la realitat... i no sempre pel matís líric.

Els versos que dius poden ser poesia, formal o substancial, si qui la llegueix li dona validesa.
Per tant la percepció del receptor és la que dona la dimensió del missatge.
No sé pas si amb tot això ajudo gaire.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Tens raó. Adorno parlava de la lírica, no pas de tota la poesia, i sense adonar-me'n he confós ambdós conceptes. I el que Karadzic ha deixat escrit no és ni vol ser lírica: és -ai uix!- èpica.

Sí que has ajudat. Gràcies.