Torno a Joan Vinyoli com el caduf torna a l’aigua pou endins per després, essent al capdamunt, vessar-la dins el safareig de la sínia. Em sé part d’una cadena sens fi i bec el temps circular que m’és ofert. Vinyoli encén fogueres dins meu. Els glapits de la llenya em criden i disciplinadament acudeixo a l'escamot de les paraules que no saben ni volen rimar, però xiuxiuegen músiques freàtiques.La Dolors Oller, en un assaig dels anys vuitanta, deia que “no es pot parlar de poesia d’una «manera poètica»”. Sé que té raó, però faig com si no ho sabés. I dic bon estiu, senyor Vinyoli, vagi per l’ombra que el sol crema. I ell, en vers com sempre, em torna el compliment:
“Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
de veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.”
[…]
“Elegia de Vallvidrera IV”, Passeig d’aniversari (1984).
4 comentaris:
Joan, per mi Vinyoli és el poeta català més gran del segle XX. I un dels més grans d'Europa
Cert. Si Catalunya fos un país normal, trobaríem els versos de Vinyoli exhibits en el metro de Praga, o en el de Londres; i els universitaris noruecs en sabrien poemes de memòria.
Però som fills de nació oprimida, que a més a més és país d'enveges, silencis i cridòries. La veu dels nostres millors escriptors roman sempre apagada sota el pes d'un o altre d'aquests atributs nacionals.
Els catalans semblem una gent incapaç de suportar el nostre èxit. Tractem els nostres millors com a patums casolanes i els neguem el pa i la sal del reconeixement internacional. Quan França i Espanya ens "ningunegen", no fan sinó afegir-se al nostre ball.
Si no heu expressat un gust personal, jo trobo molt difícil de dir quin és el poeta català més gran del segle XX, havent-hi a més de Vinyoli un Carner, un Riba, un Ferrater i un Foix.
Altrament, quant a l'anorreament exterior, sí, és obra de França i Espanya, però interiorment són els cosmopolites ciudadanos del mundo però amb el centre mental a Madrid, les Vanguardias espanyoles i tutti quanti, a obviar, silenciar etc. les lletres d'aquí. Perquè si hi ha lletres pròpies... deu voler dir que hi ha nació: sempre ho han sabut i actuen conseqüentment, és clar.
Doncs jo estic amb en Jordi. També per mi Vinyoli és el poeta més gran del segle XX. Això és una percepció subjectiva, clar. Si ens posàvem a argumentar-la no acabaríem mai, i al capdavall tampoc et convenceríem. Tampoc hi ha necessitat de convèncer ningú. Per sort.
Publica un comentari a l'entrada