dimecres, 2 de juliol de 2008

Totes "Les flors del mal", en català

Fa ben poc que Jordi Llovet ha publicat (Edicions 62, desembre 2007) una nova i completa traducció catalana de Les flors del mal de Charles Baudelaire, que incorpora els versos originals en francès. Dic completa perquè la traducció anterior de Xavier Benguerel (Edicions del Mall, 1985; Edhasa, 1990; Proa, 2000) no conté tots els poemes de l’únic llibre de versos de l’escriptor maudit.

Jordi Llovet és un traductor excel·lent. Fa anys vaig tenir la sort de seguir les seves lliçons, a la UB (l’assignatura es deia Teoria literària); aquell curs vam treballar Flaubert: Madame Bobary i el trasllat al català de Bouvard et Pécuchet, una novel·la que va donar una feinada de por al novel·lista, traduïda per Llovet. Una versió catalana esplèndida.

Ara el meu exprofessor està jubilat, però aprofita bé el temps. No em reca dir que la seva versió de Baudelaire millora –amb el respecte i l’agraïment deguts– la de Benguerel. Diu Llovet que “el llenguatge de Baudelaire s’ha complicat i transvestit d’una manera excessiva en aquesta [la de Benguerel] traducció catalana”; i és cert, per bé que no se li n’ha de fer retret: no es tradueix igual ara que vint-i-cinc anys enrere -els temps canvien, i allò que s’espera d’un torsimany, també.

En el proemi, Llovet escaneja la recepció de Baudelaire a les lletres catalanes. El catedràtic constata que els escriptors noucentistes el van llegir amb incomprensió i recel, que Josep Pla sí que el va entendre, i que la influència del maleït no es percep fins que Palau i Fabre i Gabriel Ferrater la fan palesa. El repàs de Llovet no és exhaustiu –no cal. Però servidor hi trobo a faltar la defensa que Palau i Fabre va fer a París de Baudelaire davant les acusacions de Sartre. Aquest va retreure al maudit que, renunciant a l’acció, abdicava de la llibertat. Palau va redactar un assaig en defensa del poeta que posava en qüestió els postulats existencialistes sobre la llibertat –un assaig, encara inèdit, del qual tinc notícia gràcies a Jordi Coca.

Acabaré l'apunt convidant-vos a contrastar uns versos de l’original francès amb les versions de Benguerel i Llovet. Jutgeu –perdó: observeu- vosaltres mateixos:

Le mort joyeux

[…]
“Je hais les testaments et je hais les tombeaux;
Plutôt que d’implorer une larme du monde,
Vivant, j’aimerais mieux inviter les corbeaux
À saigner tous les bouts de ma carcasse immonde.”

Versió de Benguerel

“Odio sepulcres i tombes testar;
més que implorar una llàgrima d’aquest món que em circumda,
voldria invitar abans els corbs a dessagnar
les sòrdides deixalles de ma carcassa immunda.”

Versió de Llovet

“Odio els testaments com odio les tombes;
més que implorar una llàgrima a aquest món,
de viu en viu convidaria els corbs perquè sagnessin
els esquinçalls de ma carcassa immunda.”

Bon profit.

1 comentari:

Elzi Díl·lics ha dit...

M'estim més la versió benguereliana...

I aquesta que voilà...?

em fan fàstic hereus i ploramiques,

no vull doncs llises lloses ni el refús

de cap ressagat; vull que els corbs a miques

amb llurs becs rostin mon podrit carnús.

Mercès.