"Els estius", de Josep Porcar

No sé si hi ha lectures d’estiu. Els suplements literaris dels diaris s’entesten a dir que sí, i de fet era un clàssic llegir les novel·les de “La cua de palla” amb ulleres de sol, estenallats a la platja damunt la tovallola. No sé què dir-vos. Jo no he estacionalitzat mai les lectures. Em passa només que a l’estiu em veig amb cor d’envestir patracols perquè hi ha més temps: els Evangelis d’en Mira, les novel·lasses dels russos, la relectura de Montaigne… Si no els clavo queixalada a l’estiu, em costarà fer-ho a l’hivern.

Vaja, que si ara m’he enviat Els estius (maig 2008) d’en Porcar no és perquè casi amb el gaspatxo fred, sinó perquè sí, perquè em plau. Els estius està publicat en doble edició, digital (Edicions Dos Punt Zero) i impresa (Brosquil Edicions). Els versos de la xarxa, diu Porcar, “ja són compartits per un públic lector molt més nombrós i divers que l’esperable d’una llibreria tradicional”; cosa que és evident només contrastant el nombre de visites del web amb els mil exemplars de la primera edició impresa. Porcar, que edita Blogs de Lletres, el primer hiperblog català de literatura a la xarxa, és un partidari convicte de la literatura 2.0. Per al castellonenc, l’edició digital d'Els estius és "un primer assaig del que podria ser un suport molt digne per a la poesia escrita, un sistema de publicació que prescindeix de la impremta, de la tala d’arbres, de la contaminació de la indústria del paper i, sobretot, de les vies tradicionals d’edició de poesia al nostre país.”

Porcar admet que els versos d'Els estius s’han passejat per les mans de tres jurats de diferents premis literaris, sense rebre els llorers buscats. Li agraeixo la sinceritat -i la humilitat, en un gremi tan carregat d’estufera. Beure’s els fracassos amb esportivitat i tirar endavant a pesar de tot és una de les proves de foc per a tot escriptor: si hom la supera, segur que hi haurà pescada. (Els versos d’un servidor també s’han estavellat, i més d’un pic han pasturat la sorra del desert. Ja mirarem de fer-ho millor.)

Els estius tracta de la persistència de tot allò que és sòrdid en l'aparent vaga del temps. Hom té la sensació que a l’estiu no passa res, que tot i tothom s'ajeu i el temps s’atura. I no és cert: a l’estiu, “de nit, a les platges, la mar tomba castells”. I és a l’estiu que la gent mor en el metro de València i també a la ciutat libanesa de Canà, sota les bombes israelianes. Els versos d'Els estius són solars i prenen per motiu estampes estiuenques, vacacionals, sobretot de platja. Unes estampes en què es torra un feix gros de misèria humana, unes platges com cassoles al foc, uns estius dins els quals l’obscenitat i l’horror no fan vacances. Vegeu-ho:

"After sun

[…]
Els exiliats abandonen l’infern
apunyalant un crepuscle vell,
previsible, perfumat amb l’after sun
que albarda la sentor real
de sofre i podriment.”

Els estius és un poemari suculent, de digestió lleugera, en el qual trobo a faltar, però, el frèndol de Crònica de l’ocupant. Deu ser l’estiu, que fa veure que convida a la calma.