L'escapçament de l'oca

Les formes del lleure canvien, mai han cessat de canviar. Per manca d’artilugis mecànics (que no eren a l’abast de les classes populars), els nostres besavis tenien tirada a entretenir-se amb animals. I la nul•la consciència zoològica dels nostres ancestres els donava carta blanca per perpetrar totes les animalades –mai més ben dit- que els passaven pel cap. Diumenge passat l’historiador mataroní Jaume Vellvehí ens en va contar una que ens va deixar de pedra.

Consta que, als anys vuitanta del segle XIX, una de les activitats deportives –sí, de deport: lleure– que es practicaven durant Les Santes, la festa major de Mataró, consistia a arrencar de viu en viu el cap a una oca. En tenim notícia gràcies a un pacífic capgròs que se’n va queixar i el Diario de Mataró d’aleshores se’n va fer ressò. No sabem quin era el criteri per proclamar el guanyador ni el premi que rebia -devia ser l’au morta-, i entenem que el macabre joc va caure aviat del programa de Les Santes. El que és cert i segur és que el baró de Coubertin no va elevar aquesta pràctica esportiva als altars de l’olimpisme.

La intuïció em deia que això no podia ser una capgrossada aïllada i he donat un cop d’ull al Costumari de l’Amades: res, cap rastre d’oques escapçades. Sant Google ha sigut més productiu –què hi farem, senyor Amades!: he trobat dos casos d’escapçament ritual d’oca, l’un a la petita vila de Surseee (Suïssa, al cantó de Lucena) i l’altre al municipi de Harchies o Bernissart (Bèlgica, al nord de Valònia). A Sursee se celebra la festa del “Gansabhauet” o escapçament de l’oca, en la qual els competidors, amb els ulls embenats, han de decapitar una oca morta amb una espasa esmussada i d’un sol cop. A Harchies, el ritual commemora una antiga llegenda que parla de dos senyors enfrontats, un dels quals (el de Harchies) s’imposà finalment sobre l’altre i li va infligir el pagament d’una renda anual, el símbol de la qual és l’oca. I res més.

Sobretot, res que es pugui parangonar amb la salvatgia decimonònica dels mataronins. Però un és enyoradís de mena i li sap greu que les tradicions es fonguin en el perol globalitzador. Per això proposo de rescatar aquest lleure mataroní tan nostrat, llevant-li només l’escreix de crueltat que comporta l’escapçament manual en vida seva. Trobo que podríem posar una renglera d’oques a tocar d’una post, guillotinar-les amb un cop de destral ben net i deixar-les a lloure, i l’au acèfala que arribi més lluny, guanya –bé, guanya l’amo de la bestiola, que ella perd el cap i tot.

¿Oi que seria bonic? Si aquesta festiva distracció es generalitzava per Catalunya disposaríem d’un potent signe d’identitat nacional, oposable al dels nostres veïns corals. A Espanya, toros. A Catalunya, oques.