L'optimisme II

Conta Vasili Grossman a Vida i destí que els jueus, poc abans d’entrar a les cambres de gas, sabedors del que passava cada dia en el camp de concentració, consumien amb fervor rumors inacabables que parlaven de pactes i alliberaments promptes. Eren optimistes respecte al seu futur immediat. Presoners i convidats a matances, vivien confiats que un esdeveniment providencial els salvaria, i s’organitzaven ells mateixos per fer les funcions de guardians i escarcellers. De manera que se’n veien ben pocs, d’SS. No calien. Eren els reclusos els qui feien de policies, vetllant i fent complir el macabre règim penitenciari. Malavejaven per endreçar el seu propi extermini.

¿Per quins set sous em fa pensar això en la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), i en la Balear (CAIB), i en la valenciana (CV)? Quines coses…

Totalitarismes bessons a "Vida i destí"

La gran novel•la de Vasili Grossman no ha de menester padrins ni crítics que la defensin. Es defensa sola. La xarxa l’ha celebrada amb frenesia, i servidor la llegeixo amb delit. A Vida i destí hi ha la qualitat literària, que és cimera, i hi ha el retrat moral, psicològic i social dels dos grans totalitarismes del segle XX (retrat que és indissociable dels valors literaris). És aquest segon aspecte el que vull subratllar ara, aprofitant que he encepegat les pàgines que parlen magistralment d’aquella “parella de fet”. A Vida i destí (i en la història), el nazisme i l’estalinisme es calquen mútuament, l’un és reflex de l’altre, són dues cares del mateix menyspreu –atroç– de la vida, la llibertat i la dignitat humanes. (A Campos dirien que amb els collons d’uns poden penjar els altres.) Doneu un cop d’ull a les paraules que Liss, un oficial de les SS, adreça a Mostovskói, un presoner rus:

“-Quan ens mirem l’un a l’altre, no veiem només un rostre que odiem, contemplem un mirall. Vet aquí la tragèdia de la nostra època. ¿O és que potser no es reconeixen vostès, la seva voluntat, en nosaltres? ¿Hi ha res que els pugui fer hesitar o detenir-se?

Liss va aproximar el seu rostre al de Mostovskói:

¿Em comprèn? No domino el rus a la perfecció, però desitjo tant que m’entengui… Vostès creuen que ens odien, però és sols una aparença: s’odien a vostès mateixos en nosaltres. Terrible, ¿no és cert? ¿Em comprèn?”

"Vida i destí", de Vasili Grossman

Va ser el meu llibreter qui me’l va posar a les mans. “No t’ho pots perdre”, em digué. Li vaig fer cas, perquè en matèria de llibres en Joan Dulsat és una autoritat davant la qual no admeto insubordinacions. I em vaig comprar Vida y destino, la gran novel·la de Vasili Grossman traduïda al castellà per Marta Rebón. La vaig posar a fer cua -no pot ser que un nouvingut passi per davant de tothom- i just fa uns dies l’he encetada. El volum té 1104 pàgines, i servidor vaig ara per la 233. I, ves per on, m’assabento que la traducció catalana –també de la Rebón- és a les llibreries des de l’abril.

Vaja home. Ep!, no em fa res llegir-lo en castellà, només faltaria. Estic xalant, i ara que hi estic posat, l’acabaré. Amb gust. Però si arribo a saber que es preparava la traducció al català, m’hauria esperat. Perquè, si a l’hora de llegir i escriure, els catalans no prioritzem la nostra llengua, ningú al món ho farà per nosaltres. De fet, toca una mica els nassos que una editorial catalana decideixi publicar una novel·lassa com la de Grossman… editant-la primer en espanyol i sis mesos després en català -ui, un déjà vu! Això és fer-li la traveta a la llengua catalana.

Em demano si no fóra possible preveure aquestes coses. ¿Costaria gaire habilitar un servei d’informació sobre les traduccions que s’estan cuinant en català? Si les sabem, molts esperarem pacientment que els traductors enllesteixin la feina. Sense queixa ni pressa ni problema. Si n’hi ha, mentrestant, de coses per llegir! Trobo que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana podria replegar fàcilment aquesta informació i publicar-la en el seu web, i anar-la actualitzant. No veig que hagi de costar tant. I faria molt de servei.

El guant està llançat.