dijous, 12 de juny de 2008

La poesia de Pinkhas Sadé

Els forcanoaddictes ens busquem la vida. I, buscant buscant, servidor he trobat la traducció catalana que Manuel Forcano va fer de Pinkhas Sadé (Lvov, 1929-Eretz Israel, 1994). Es tracta del recull intitulat El déu abandona David (Edicions 62 + Empúries, 2002). És un volumet ambrosíac, l’única pega del qual és la brevetat: en haver-lo llegit, hom en vol més. I que jo sàpiga no n’hi ha més, ni en català ni en espanyol.

Sí que hi ha dues obres narratives de Sadé traduïdes a l’espanyol: la novel·la La vida como parábola (Seminario de Estudios Judíos Contemporáneos de la Universidad de Granada, 2004) i la narració breu “La historia de una luciérnaga” (dins Antología de la Literatura Hebrea Contemporánea. Ediciones Octaedro, Barcelona, 1992). Vaja, que si no fos per Forcano, de Pinkhas Sadé poc en veuria la poesia.

I seria una llàstima, perquè Sadé és un dels grans de la literatura hebrea contemporània. Quan l’any 1958 va publicar la seva autobiografia íntima, La vida com a paràbola, tota una generació d’escriptors israelians va quedar bocabadada. Perquè allò era del tot diferent del que s’havia fet fins aleshores; allò i els seus versos, diu Forcano, “arrencaven la poesia i la novel·la israeliana del cant epopeic i la gesta col·lectiva per passar a escriure fixant els ulls en les experiències personals centrades en el jo més privat”. El traductor parla de Sadé com d’una figura especial i inclassificable, original i altíssima. Llegint aquest volument un se’n fa el càrrec.

El recull conté trenta-nou poemes escrits entre 1947 i 1993; tota una vida. La poesia de Pinkhas Sadé, formalment senzilla i de faiçó col·loquial, té el to d’una confessió adreçada a algú que escolta en silenci, i en silenci acull cingles interiors en forma de paraules. I és que a les vores dels mots s’obren timbes i espadats i pous, de manera que tot allò que som compareix despullat i petit i fràgil i vulnerable, i la tristor no se’n va mai, perquè viu aferrada a les galeries que s’obren sota els versos de Sadé. Una inversió petita que dóna un rendiment gran. Un bon negoci espiritual. Heus-ne ací una mostra:

HE MENJAT UNA MICA DE PA

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes
dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una
bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.

(de Poemes 1985-1988)

6 comentaris:

Jordi ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
miquel ha dit...

Deu ser "Nu sortiré d'aquest món", no?

JOAN CALSAPEU ha dit...

I tant. Gràcies, Miquel. Error de picatge o entremaliadura de barruguet. Una de dues.

Jordi ha dit...

Joan, jo també em confesso una mica forcanoaddicte. En el dietari que publico cada setmana a "El 3 de vuit", aquest divendres hi parlaré de Pinkhas Sadé i d'Eugénio de Andrade (de la traducció recent d'"Ofici de paciència"). Hi comparo dos poemes que tenen, l'un i l'altre, el símbol d'unes balances com a pretext. Navegant una estoneta he localitzat el teu bloc. A partir d'ara, no em sabré estar de consultar-lo. Et recomano, igualment (però segur que ja l'has llegit), l'últim llibre del Manel, "Llei d'estrangeria". Salut. Jordi Llavina

Jordi ha dit...

Joan, visca Pinkhas Sadé! Ara he respost aquest mateix post, però des del bloc d'en Jubany, em temo. Tant se val. La poesia de Sadé em sembla comparable a la d'Eugénio de Andrade. Certs motius recurrents, que fóra bo d'analitzar amb calma. Una abraçada. Jordi Llavina

JOAN CALSAPEU ha dit...

Gràcies pels teus comentaris, Jordi. Jo també et segueixo: tinc la teva darrera novel·la a punt de clavar-li queixalada. I mira... doncs no: encara no m'he llegit "Llei d'estrangeria", d'en Manel. De fet -carussa de vergonya- m'assabento que ha sortit perquè m'hi dius tu ara. Gràcies!!! (El forcanoaddictes ens hem de fer costat.)