dijous, 5 de juny de 2008

M'estimo més...

Dissabte passat hi havia exàmens de la Junta Permanent de Català a diverses localitats de Catalunya. La prova escrita, al matí; l’oral, a la tarda. A les proves orals es copsava clarament un fenomen que és molt general: l’avenç del catanyol en parlants nadius del català amb fonètica genuïna. Em va cridar l’atenció sobretot l’ús massiu del verb prefereixo, que ha desplaçat el nostrat m’estimo més. Dissabte no vaig sentir ningú –ningú!– que s’estimés més començar per la lectura o per l’exposició, o que de les dues opcions de la tasca s’estimés una més que no l’altra. Tothom preferia això o allò altre.

De casos com aquest en podria adduir centenars. I parlo de parlants adults –els adolescents, val més no sentir-los. En citaré deu, només. Desapareix el sintagma tots dos a favor d'els dos. Quan en passa una de grossa -veieu?: una altra-, només sento que fort! en lloc de que gros! S’evaporen els res, mai, ningú, cap, enlloc amb sentit positiu: ja no sento “Si mai passes pel poble, vine’m a veure”). La concordança del participi ha passat a la història (¿sentiu que ningú “n’hagi trobades dues”, de monedes?). I avui ningú no s’amoïna: tothom es preocupa. Poca gent desa o endreça les coses, sinó que les guarda. I n’hi ha que la saben molt llarga però no ho diuen mai. Ja no hi és, aquella mena de persones que deia allò: ara és aquella classe o tipus de persones. Les parelles ja no festegen, sinó que surten. I la gent ja no s’empaita, sinó que es persegueix.

Totes les paraules amb arrel distinta a la castellana són bandejades a favor dels mots que tenen un bessó espanyol. Els girs genuïns es fonen, la fraseologia catalana és abandonada. ¿Qui és que avui arriba a misses dites, o a quarts de quinze? ¿Qui, en un restaurant, s’aixeca per anar a can Felip? ¿Què en resta, del català escumejant i platxeriós de la nostra infantesa? ¿Només el podrem salvar a través de la literatura? És trist.

4 comentaris:

Cosme ha dit...

Hi afines molt, malauradament. Tot i així cal tenir en compte d'altres factors que fragilitzen totes les llengües, fins i tot el castellà. La reducció -per raons d'economia verbal- del vocabulari de la major part dels parlants. La prevalença de les noves tecnologies, i la mateixa societat moderna, ens aboca a una disminució i estandarització dels referents culturals, i amb ells la reducció del ventall del vocabulari. Simplifiquem el llenguatge per canvi d'hàbits vitals.
Tan sols cal observar l'àmbit laboral on et mous, què caram hi passa? L'ús del diccionari ha decaigut en els darrers 20 anys. I aquesta tan sols és una manifestació més de la desafortunada praxis pedagògica aplicada. No m'entretinc a comentar l'absència de diccionaris en qualsevol lloc de treball, oficina o domicili.
S'ha esbandit el rigor i l'exigència de la quotidianitat. El progressa adequadament ha esdevingut molt permissiu i estimulador de la mandra i la deixadesa.
Hi ha remei?

Anònim ha dit...

CAN FELIP connota posicionaments polítics definits.
En àmbits més apolítics s'ha substituït per CAN ROCA.
El referent acaba sent la referència de marca que no pas la intencionalitat política.
Els temps canvien!
Per bé i per mal la llengua és viva.

Anònim ha dit...

joan makinaaaaa!!!!
estas to loko!!

JOAN CALSAPEU ha dit...

Sí,Cosme: el lèxic català disminueix, s'estandarditza, es redueix... fins a confluir en les formes amb les reduccions que també experimenta -és clar- el castellà col·loquial. La poca cosa que queda del català passa a ser una fotocòpia de la poca cosa que queda en castellà. Galleguització, en diuen d'això.